BCN World, ombres i oportunitats
L’esforç que s’ha exigit a la ciutadania per assegurar la viabilitat dels nostres serveis públics, en aquest context de severa crisi, no ha estat pas poc. Davant la necessitat d’incrementar els recursos s’ha fet una política fiscal exigent, ja que s’han creat nous tributs. I no cal dir quina ha estat l’actitud del govern espanyol (malgrat la promesa electoral d’abaixar els impostos), amb decisions com l’increment de l’IVA a un tipus general del 21%, penalitzant el consum i el conjunt de la ciutadania. Per cert, a Catalunya amb aquesta mesura s’han recaptat 2.000 milions d’euros addicionals i, malgrat que l’IVA és un impost cedit parcialment (50%), no n’hem vist ni un cèntim. Amb aquests 2.000 milions que hem pagat de més els catalans no hauria calgut cap retallada, cap. Només a tall d’exemple, 2.000 milions és el pressupost anual dels hospitals de Bellvitge, la Vall d’Hebron, el Clínic i el Sagrat Cor, Sant Joan de Déu i l’Hospital Joan XXIII de Tarragona.
BCN World, si bé no pot ser i no és el millor model de creixement econòmic, arriba en un context de crisi que ha destruït desenes de milers de llocs de treball, amb una especial afectació en àrees del Camp de Tarragona. La creació de llocs de treball amb immediatesa és d’entrada una bona notícia que genera esperança i il·lusió. Però aquestes emocions no poden ser el pretext per fer empassar, amb calçador, decisions que perpetren un tracte de favor a una indústria concreta, la del joc, quan estem demanant un esforç addicional a tothom per intentar que les finances públiques quadrin.
I dissortadament, a hores d’ara, CiU i PSC, a corre-cuita, han tancat un acord manifestament millorable pel que fa a la tributació, davant el qual fins i tot s’havia mostrat permeable la representació de l’empresa promotora. El marge per negociar hi era; la voluntat per fer-ho, ben escassa. El Govern, amb el PSC de comparsa, ha tirat pel dret i no ha acompanyat la rebaixa fiscal de cap estudi econòmic que justifiqui, ni poc ni molt, una decisió tan arbitrària, injusta i contrària als interessos de la majoria de la gent. La qüestió era si hi havia marge per millorar aquest concepte, i d’altres, i sens dubte hi era. La falta de voluntat explica la gestió d’aquest punt davant les presses per tancar un acord i anunciar-lo a so de bombo i platerets.
També hi havia marge de millora pel que fa al sostre d’edificabilitat permès, molt substancial. El projecte permetrà requalificar la superfície sense que s’aporti cap mena de garantia, ans al contrari, sobre la seva plena ocupació. Era fàcil i raonable haver arribat a un acord per fases que preveiés l’ampliació automàtica en cas d’arribar a l’esgotament de la superfície edificable. Però s’ha optat per regalar tot el sòl, sense cap garantia. Quan encara cueja la fugida d’Adelson -ni a Catalunya ni tampoc a Madrid finalment- una mínima prudència hauria de ser lògica. Si la prudència ha brillat per la seva absència, la precipitació, en canvi, ha prevalgut per sobre del sentit comú.
BCN World, si ha de ser, és manifestament millorable. Si més no, ho era abans que s’anunciés d’esquena a la majoria parlamentària que ha permès fins avui l’estabilitat del Govern davant els immensos reptes que tenim plantejats. I no cal dir que un govern que actua passant per damunt de la majoria parlamentària que li blinda la legislatura és un govern singular i arrogant. No es tracta pas de deixar perdre oportunitats. Però tampoc de fer volar coloms amb xifres i dades sense contrastar, i encara menys d’aprofitar les immenses necessitats de tota la gent que ho està passant malament per dibuixar un projecte fet a mida de l’inversor.
Quan podent fer les coses millor, al servei dels interessos de la majoria, s’opta capciosament per un tracte privilegiat a determinades elits econòmiques, no tan sols perdem una oportunitat per demostrar que a casa nostra els deures i els drets són iguals per a tothom, sinó que també deixem de fer les coses ben fetes. I a treballar al servei de la majoria i a fer la feina ben feta, nosaltres no hi renunciarem mai.