Em vaig agenollar i vaig suplicar

Abans de la guerra només em posava de genolls per pregar i resar. La cosa va canviar quan em vaig trobar suplicant que em deixessin fugir de l’aniquilació que estava engolint tot el meu país.

Va passar quan l’ambaixador de l’Aràbia Saudita al Sudan es va convertir per un moment en el meu Déu. Al costat dels soldats saudites, l’ambaixador controlava la documentació d’un nombre selecte de passatgers autoritzats a embarcar-se en un ferri d’evacuació destinat a Jidda. Pujar-hi semblava l’únic bitllet per sortir del Sudan.

Tots els ulls estaven clavats en l’ambaixador i tothom duia el passaport aferrat contra el pit. No sé com, un soldat em va identificar entre la multitud de Port Sudan i em va demanar que m’hi acostés. Abans de deixar-me pujar, el soldat em va dir que no podia seure al costat de l’ambaixador. M’havia d’agenollar. Amb les gotes de suor regalimant-me per la cara, vaig serrar les dents, em vaig agenollar i vaig suplicar.

Tot i la meva breu heretgia, l’ambaixador saudita em va dir que no complia els requisits per a l’evacuació. Aquell dia tenien prioritat els “estrangers”, els que no eren d’ascendència sudanesa. El govern saudita argumentava que els sudanesos teníem família i casa al Sudan i, per tant, podíem sobreviure. Tant se valia que les Forces de Suport Ràpid (FSR) i les forces armades sudaneses –els dos rivals armats que actualment lluiten pel poder– estiguessin destruint aquestes famílies i llars. Per no parlar del govern saudita, que durant la passada dècada havia legitimat i finançat les Forces de Suport Ràpid i n’era en part responsable.

Però els saudites no en són els únics culpables. L’octubre del 2021, les Forces de Suport Ràpid i les forces armades sudaneses –que havien format part del mateix exèrcit nacional– van liderar un cop d’estat que va dissoldre el govern de transició del Sudan. Un mes després, el primer ministre i l’exèrcit van signar un acord per compartir el poder que legalitzava el cop d’estat, legitimava encara més l’exèrcit com a força de govern i ajornava la transició a un govern civil. L’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units, els Estats Units i la Gran Bretanya van acollir amb satisfacció aquest acord perquè era un pas en la bona direcció. Van fer cas omís dels milers de manifestants que consideraven inacceptable qualsevol tipus de govern militar.

Des que la guerra va començar el 15 d’abril, les Forces de Suport Ràpid i les forces armades han pactat –i violat– com a mínim 17 altos el foc. La guerra ha esdevingut cada vegada més mortífera. La ciutat d’Al-Junayna, amb més de mig milió d’habitants, ha sigut qualificada pels metges com “un dels pitjors llocs de la terra”. Ara hi ha zones de Khartum sense aigua corrent ni electricitat. L’evacuació continua sent difícil, per no dir gairebé impossible.

I mentre es desplegava aquesta catàstrofe, els líders internacionals han tornat a fer cas omís del poble sudanès. Això inclou els més de 8.000 comitès veïnals de resistència, els sindicats i grups de dones que van participar en la Carta Revolucionària per a l’Establiment del Poder Popular, un projecte per a una democràcia construïda de baix a dalt. Els participants es neguen a col·laborar amb l’exèrcit sudanès, que ha propiciat els genocidis i la violència des de la independència del Sudan el 1956, ni amb la seva fosca ramificació, les Forces de Suport Ràpid (FSR).

Les FSR tenen una història força sinistra. Van néixer d’una milícia encarregada pel govern de sufocar una rebel·lió a Darfur i després van ser acusades de cometre crims contra la humanitat durant aquesta missió. Per bé que, el 2017, les Forces de Suport Ràpid van quedar teòricament sotmeses a l’autoritat de les forces armades sudaneses, van conservar una certa autonomia. Des d’aleshores no han parat d’obtenir més poder, armes i capital gràcies als seus probables lligams amb el Grup Wagner, els Emirats Àrabs Units i Líbia. Era inevitable que acabessin enfrontant-se amb la institució que les va crear. I quan s’hi van enfrontar, milions de sudanesos es van convertir en danys col·laterals.

Jo en vaig ser un, i per això m’he vist obligat a fugir del país contra la meva voluntat.

La comunitat internacional sol beneficiar-se de la inestabilitat del Sudan. El control de complexes xarxes comercials, pel que es veu il·lícites, per part de les Forces de Suport Ràpid i les forces armades sudaneses fa, sens dubte, que el Sudan depengui de les importacions. Des que, el 2014, la Comissió de la Unió Africana i la Unió Europea van firmar el procés de Khartum, les Forces de Suport Ràpid han tingut un important paper en la prevenció de la migració a Europa a través del Sudan. El seu cap ha afirmat, en aquest sentit, que actua seguint “les directrius del president de la república per combatre la immigració il·legal”. Tot i que la comunitat internacional no ha firmat cap acord formal amb les FSR, pot ser que, sense voler, hagi donat ales a la violència que des de sempre han aplicat contra els grups més marginats del Sudan.

Les organitzacions de base, com ara els comitès veïnals de resistència, són les que han aportat les respostes humanitàries més fiables a aquesta guerra. El 2013 uns activistes sudanesos van crear els comitès de resistència per organitzar-se contra el règim d’Omar al-Bashir. Des de llavors aquests comitès han liderat la majoria de les protestes a favor de la democràcia a tot el país. No és cap novetat: en tot moment s’han negat a negociar amb l’exèrcit per cap concepte.

Durant tota la guerra els comitès de resistència han repartit medicaments, menjar, aigua i asil. També han informat sobre rutes segures i possibilitats d’evacuació. El 22 de maig les forces armades sudaneses van emetre un comunicat en què demanaven als comitès que continuessin treballant. Fins i tot l’exèrcit reconeix qui són els veritables àrbitres de la justícia i l’ajuda.

Però només amb aquestes iniciatives no n’hi haurà prou per mitigar la destrucció que assola el Sudan. Aviat arribarà l’estació de les pluges, que portarà les inundacions anuals. Segons alguns informes, aquest any hi haurà precipitacions més intenses del normal. No cal dir que això accelerarà l’actual desplaçament de persones a l’interior del país i la propagació de malalties a causa dels cadàvers abandonats.

Al final vaig sortir de Port Sudan el 30 d’abril a bord d’un comboi britànic de què em va parlar un amic. Tot i que el Sudan que sempre he conegut ja no existeix, no he perdut l’esperança. Aquest capítol fosc de la seva història ens ofereix una oportunitat per repensar com hem arribat fins aquí i per què, i què hem de fer de cara al futur.

Si la comunitat internacional de debò ens vol ajudar, ha de deixar de jugar a fer de Déu. Ha de deixar de recórrer als líders militars per resoldre els nostres problemes i ha de començar a enviar les ajudes a les organitzacions de base, que han sigut la nostra única salvació. Confiar el futur del Sudan a les Forces de Suport Ràpid i a les forces armades sudaneses equival a donar per morts els seus ciutadans. Però la comunitat internacional encara té l’oportunitat de fer-nos costat quan intentem cuidar-nos els uns als altres, com sempre hem fet.

Copyright The New York Times