Es pot fer un resum de l’any amb frases i paraules que se’ns han enganxat durant aquests dotze mesos. Començo. El dia que vaig sentir Pedro Sánchez dient que escoltava les cançons de Taylor Swift i a Feijóo parlant de Bruce Sprinter, no em va estranyar gens el que va acabar passant al juliol.
Batiport. Saben què és un batiport? N’han vist moltes vegades, però potser no saben que se’n diu així. Un batiport és la porteta del taulell que s’obre cap amunt per poder passar al davant i al darrere. La vaig llegir a la traducció de l'Ulisses (Proa) de Joaquim Mallafrè i em va fer feliç aprendre una paraula de cap i de nou.
“Algú va apagar la llum de la meva ànima”, em va dir algú que estava sortint d’una separació tremenda. Un professional cremat em va dir que “a vegades penso que voler fer les coses bé té càstig”. “No ens agrada com diuen les notícies ara a la tele i la ràdio” és una acusació recurrent. “Les famílies haurien d’estar prohibides”, va deixar anar una parenta repassant els estralls domèstics. “Som uns avis sense nets”, va dir-me un company d’estudis. I una professora universitària va lamentar que “hi ha una interrupció de la transmissió del coneixement perquè els alumnes no llegeixen”.
Tres aforismes per passar-hi la tarda: “Siguem optimistes, deixem el pessimisme per a temps millors”, “El futur depèn del que facis avui” i “La ironia és una tristesa que no pot plorar i somriu”. Deu ser per això que ens va tan bé l’humor irònic, als catalans.
Una d’autoajuda: “Quan una veu interior et diu que alguna cosa no va bé, escolta-la, perquè allà hi pot haver una bona notícia”. I una crítica observadora va dir-me: “Saps qui és bona gent? Aquella que et va tractar bé quan tu no eres ningú”.
Finalment, sentit en un funeral, la viuda mirant el taüt: “Sé que algun dia ens tornarem a trobar. No és una amenaça”. Bon any 2024.
