La batalla de les imatges
No fa gaires setmanes van detenir un presumpte jihadista al barri. El carrer de darrere de casa estava tallat i ocupat per la Policia Nacional. Un bon nombre de veïns comentava la jugada mentre mitja dotzena d’equips de televisió estaven situats davant d’un locutori on sembla que treballava el detingut. Abans que molts dels veïns, la televisió havia arribat, avisada per la Policia, al lloc dels fets. No cal dir que tan important com la detenció del presumpte membre d’Estat Islàmic era necessari per al ministeri de l’Interior de transmetre imatges per televisió de l’actuació de la policia i de les declaracions del ministre, i més en període de campanya electoral com estàvem. Durant tota l’estona que vaig passejar pel carrer, que malgrat la invasió policial i mediàtica estava relativament tranquil, no vaig veure cap fotògraf o repòrter gràfic. Avui les imatges circulen ràpidament per la televisió i per internet. Però no fa tants anys, això no era així. Durant la major part del segle XX les imatges reproduïdes en els noticiaris o en els diaris i les revistes il·lustrades eren fruit del treball dels fotògrafs, dels fotoperiodistes, que eren els primers a arribar als llocs dels fets. Abans que les imatges del cinema o de la televisió, eren les imatges fotogràfiques les que documentaven els fets, les que construïen el relat de la història, de la crònica de la vida moderna.
Un llibre formidable, Repòrters gràfics. Barcelona 1900-1939, fruit d’un rigorós treball d’investigació de l’Observatori de la Vida Quotidiana, format per Andrés Antebi, Teresa Ferré i Pablo González, publicat per l’Ajuntament de Barcelona, recupera els anys daurats del fotoperiodisme i estudia amb exigència l’ofici de repòrter gràfic amb un ampli desplegament d’imatges desconegudes de l’extraordinari patrimoni fotogràfic, sovint colgat en les nostres hemeroteques i arxius, que hi ha al nostre país. La riquesa visual de moltes publicacions i diaris gràfics durant la República i la Guerra Civil és destacada juntament amb la biografia de més de trenta professionals que van exercir l’ofici a Barcelona, des de pioners com Merletti i mestres com Badosa, Brangulí, Casas, Centelles, Pérez de Rozas, Sagarra, fins a darrers exponents de la gran tradició del fotoperiodisme i de la fotografia documental de la vida teatral i cultural com Barceló.
Aquest llibre i estudi, Repòrters gràfics, de referència obligada a partir d’ara, demostra fins a quin punt el patrimoni fotogràfic, imprescindible per conèixer la societat i la història de la Catalunya del segle XX, és encara un continent per explorar de dimensions desconegudes. Mostres com la dedicada a Gabriel Casas. Fotografia, informació i modernitat. 1929-1939, presentada al MNAC, i que es pot veure fins al 17 de gener a CaixaForum Girona, no deixen dubtes sobre la qualitat, comparable als millors exemples europeus, de la fotografia catalana. L’exposició Pérez de Rozas. Crònica gràfica de Barcelona, 1931-1954, que es podrà visitar a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona fins al maig, ens permet de conèixer una selecció del llegat impressionant de gairebé 800.000 negatius del fons de la família Pérez de Rozas.
Ho sabem fa molt de temps. Tan important com la guerra militar és la guerra de la informació, la guerra de les imatges. Ens ho recorden Antebi, Ferré i González: “Durant la Guerra Civil, la imatge fotogràfica i cinematogràfica es convertí en arma propagandística de primer ordre. Tots els avenços tecnològics i la modernització en la concepció visual que havien tingut lloc al llarg dels anys 20 i 30 es posaven al servei d’una guerra per primer cop. Així, el conflicte espanyol fou també camp de proves i sofisticada avantsala de la II Guerra Mundial en l’àmbit de la comunicació. L’espectacle visual estava servit”. La Generalitat republicana va ser pionera a copsar la importància de la batalla de les imatges en un món que començava a ser global. La creació del Comissariat de Propaganda, dirigit per Jaume Miravitlles, és encara una fita en la història de la comunicació i de la propaganda. No solament hi van col·laborar fotògrafs de la qualitat de Brangulí, Casas, Centelles, Puig Ferran o Sala, sinó que també va comptar amb la col·laboració de Capa, Taro, Seymour o Namuth, mítics noms del fotoperiodisme mundial.
Per evitar nous casos Centelles, és important que el Pla Nacional de Fotografia, impulsat per la Generalitat, destini recursos i mitjans a la investigació i la difusió del nostre patrimoni fotogràfic. Per recuperar la memòria històrica cal també guanyar la batalla de les imatges.
