La batalla de les dues Europes

Aquest any he estat en més de vint països europeus i he vist dues Europes. A bona part del continent encara som en una Europa on els trens d’alta velocitat ens fan passar fronteres que gairebé no notem, mentre viatgem sense interrupcions entre democràcies liberals força integrades i decidides a resoldre per mitjans pacífics tots els conflictes encara existents. Però si agafem un tren vell i lent només unes hores cap a l’est, passarem llargues estones en refugis antiaeris parlant amb soldats ucraïnesos malferits sobre anècdotes de les trinxeres que recorden la Primera Guerra Mundial. Com que mantinc activa al mòbil l’aplicació Air Alert!, els avisos d’atacs aeris a ciutats ucraïneses em recorden cada dia aquesta altra Europa.

A la nostra política hi ha una dualitat semblant. Molts països europeus encara tenen governs situats a l’espectre entre el centreesquerra i el centredreta, sovint amb coalicions complicades, però tots compromesos d’una manera o altra amb el funcionament de la democràcia liberal i de la Unió Europea. A Polònia podem celebrar aquesta setmana el retorn d’un d’aquests governs liderat per Donald Tusk, que farà fora un partit nacionalpopulista que havia amenaçat perillosament la democràcia del país. D’altra banda, els partits nacionalpopulistes d’extrema dreta han aconseguit èxits notables, des de l’aparició de Giorgia Meloni com a primera ministra italiana a finals de l’any passat fins a la preocupant pujada d’Alternativa per a Alemanya a les eleccions regionals i la recent victòria electoral de Geert Wilders als Països Baixos. El primer ministre hongarès, Viktor Orbán, es mostra més agressiu que mai mentre actua contra els interessos i valors de la UE alhora que aprofita tots els avantatges de ser-ne membre. (Els brexiters, com a mínim, van ser prou honrats per deixar el club que abominen.)

Aquestes dues Europes estan lliurant una batalla política que tindrà una considerable influència en un afer de gran importància: si anem cap a una Europa de guerra o de pau, de dictadura o de democràcia, de desintegració o d’integració. La invasió a gran escala d’Ucraïna desencadenada per Vladímir Putin el 24 de febrer del 2022 va posar fi al període post-Mur –que va començar amb la caiguda del Mur de Berlín el 9 de novembre del 1989– i ara som als anys de formació d’un nou període amb un nom i característiques que encara no coneixem. En política, com en les relacions, els començaments són importants. Els primers anys posteriors al 1945 van establir els paràmetres fonamentals d’un ordre europeu que va durar diverses dècades, com els anys immediatament posteriors al 1989.

Des d’un punt de vista intel·lectual, els líders europeus ja ho saben. És un tòpic que apareix en centenars de discursos de polítics i als seminaris web dels think tanks. La guerra de Rússia contra Ucraïna ha canviat considerablement les actituds en matèria de seguretat en països com Alemanya i Dinamarca, per no parlar de Finlàndia i Suècia, catapultades de la neutralitat de dècades a l’adhesió a l’OTAN. Però des del punt de vista emotiu, la societat en general no ho té tan clar. A principis d’aquest any, un estudiant de la Universitat de Göttingen em va preguntar si, en la meva opinió, hi hauria una nova generació europea, la del 22: sota l’impacte de la guerra més gran d’Europa des del 1945, estaria compromesa amb la construcció d’una Europa millor. Des d’aleshores he fet aquesta pregunta a tot el continent, però les reaccions no són encoratjadores. Fins i tot a la República Txeca i Eslovàquia la gent fa que no amb el cap i diu: “La veritat és que no”. En llocs més a l’oest, com Itàlia, Espanya, Portugal o Irlanda, la negativa és encara més categòrica.

Això es deu en part a la solidesa de l’ordre europeu construït des del 1945, ampliat i aprofundit a partir del 1989. Els que viuen en països pertanyents a l’OTAN i la UE encara no s’acaben de creure que la guerra pugui arribar fins a la porta de casa seva. Amb un munt de problemes interns, des de la inflació fins a les dificultats de l’estat del benestar, s’entén que siguin reticents a afrontar els descoratjadors problemes que ens envolten, des de la guerra a l’est fins a les pressions migratòries al sud, des d’un casquet glacial que es fon al nord fins a la perspectiva d’una segona presidència de Donald Trump a l’oest. I els polítics dubten a l’hora de parlar-ne sense embuts per por de no ser reelegits.

Dividida entre aquestes dues Europes, la UE ha d’abordar molts d’aquests problemes abans de Nadal. Al Consell Europeu d’aquesta setmana. I la setmana que ve els ministres de Finances de la UE han d’acordar un pacte francoalemany sobre noves normes fiscals tan complicades i ambigües que són difícils d’entendre, encara que t’emboliquis el cap amb una tovallola freda i humida. Tot i això, el futur creixement econòmic d’Europa i uns llocs de treball que ofereixin oportunitats als joves europeus dependran del seu efecte.

La presidència espanyola de la UE també aspira (encara que amb poques possibilitats d’èxit!) a arribar a un acord sobre un nou paquet de mesures comunitàries sobre política migratòria. El tema de la migració està sacsejant la política de la majoria de països europeus. Itàlia ha firmat un acord amb Albània, que s’encarregarà de tramitar les sol·licituds d’asil. El govern alemany de coalició està introduint un nou paquet de mesures migratòries molt dures. A França, el govern d’Emmanuel Macron acaba de patir una aclaparadora derrota pel que fa al nou projecte de llei d’immigració, perquè la dreta no el considera prou dur. (En aquest sentit, la Gran Bretanya és un país europeu força típic, tot i que no ho sap i vol anar sempre sola.)

Subjacent a tots aquests temes, prou importants per si mateixos, n’hi ha un d'encara més important: ¿pot una comunitat política democràtica i basada en l’estat de dret, formada per 27 països molt diferents i sense cap d’hegemònic, mantenir-se unida de debò i complir els seus objectius? La qüestió de reformar la UE perquè no la puguin subvertir actors sense escrúpols com Orbán se sol plantejar en el marc d’una possible ampliació per crear una Unió de més de 35 estats membres, però ja és present en la presa de decisions d’aquest mes. Davant la fragmentació de la política europea de partits, no s’ha de lluitar només amb 27 interessos nacionals diferents, sinó també amb les complexitats afegides de múltiples governs de coalició. I parlem clar: aquesta mena d’unió no hegemònica, per consentiment i a una escala tan gran, no té cap precedent en la història europea, i no n’hi ha cap de semblant enlloc del món actual.

Quina de les dues Europes s’imposarà? És la pregunta que m’han fet aquest any a tot arreu, perquè evidentment els historiadors han de conèixer el futur. Però la resposta no la trobarem en cap procés històric indeturable sinó dins de nosaltres mateixos. Depèn de nosaltres.