Un acord firmat a Brussel·les

"I malgrat les discrepàncies estructurals, donada la distància entre els nostres projectes nacionals, busquem una solució en termes diferents als de l’última legislatura perquè, sis anys després, la qüestió de fons continua sense resoldre’s".

Per descomptat, al pacte PSOE-Junts hi podem posar la música del Polònia i despullar-lo de solemnitat fins a la paròdia, o podem revestir-lo amb trompetes de Haendel.

Però tal com està el món de violències, veure que un partit que va votar el 155 ha acordat l’inici d’un diàleg amb el partit del president a l'exili a partir de les cartes que els han donat les urnes hauria de ser motiu d’alleujament, almenys, per a tots els que creiem en les capacitats del diàleg.

Excepte en l’amnistia, l’acord consisteix a acordar el desacord, però dins del marc conceptual que Puigdemont volia: el PSOE ha anat a Brussel·les a restablir-li la condició d’interlocutor, a negociar i firmar un document que declara que hi ha un conflicte entre l'Estat i Catalunya que té arrels en el Decret de Nova Planta (Felip V) i branques en forma d’Estatut capat, 1 d’Octubre i càrregues policials de difusió mundial. L’ambigüitat està servida: Junts creu que aquest marc és la base per a un compromís històric que acabi en referèndum i el PSOE ven que el pacte estabilitza Espanya.

Tots sabem que l’acord és amb el PSOE, no amb Espanya, ni molt menys amb l’Estat, que creu que no hi ha conflictes sinó delictes. L'Estat no s’ho deixarà fer. Feijóo ha de decidir si fa cas a Pablo Motos o al Financial Times.

Els pactes d’ERC i Junts amb el PSOE poden significar el retorn dels exiliats. Puigdemont ha separat l'acord de qualsevol implicació emocional personal. Sense por a pactar i sense estar obsessionat amb tornar. Alguna cosa s'ha mogut, sense que l'estatus polític de Catalunya hagi millorat. Ara veurem si els sotasignats són capaços de canviar alguna cosa.