Barruts i farsants

Els seus articles són alliçonadors, emfàtics, sentenciosos, moralistes -sempre a favor del bé i en contra del mal...-, plens de veritats absolutes: ells tenen la raó, tota la raó, i els que pensen diferent estan completament equivocats; pitjor, són uns cretins o uns assalariats de la reacció que només mereixen desdeny. Em refereixo a un determinat tipus d’intel·lectuals-articulistes que, des de fa dècades, hegemonitzen l’hemisferi “progressista” de l’opinió publicada a Espanya i, en menys quantitat, a Catalunya. Però a més, i fins i tot si algun d’ells és catedràtic d’ètica, juguen brut.

Agafem, com a primer exemple, el cas del professor Francesc de Carreras. I deixem de banda la seva evolució ideològica des del PSUC fins al centredreta liberal, des de l’autodeterminisme fins a l’espanyolisme del morro fort; per remarcable que resulti aquesta trajectòria, és perfectament legítima. Menys honest sembla, en canvi, que el doctor De Carreras, erigit des del 2006 en el principal inspirador de Ciutadans, el Pigmalió d’Albert Rivera, l’únic entre els pares fundadors del partit taronja que li ha mantingut un invariable suport i fins i tot s’ha deixat posar en alguna candidatura, al mateix temps hagi continuat practicant l’anàlisi política -primer a La Vanguardia i després a El País - revestit amb túnica d’acadèmic independent, com si ell no milités enlloc ni tingués cap interès de grup en relació a aquella realitat que dissecciona i jutja.

És clar que les persones rotundament compromeses amb un partit tenen dret a escriure als diaris. Però l’ètica més elemental exigeix que adverteixin els lectors sobre la seva filiació: “Jo sóc del PSC i opino això”, o bé “Jo sóc de Convergència i opino això altre”. Francesc de Carreras porta deu anys pontificant contra el nacionalisme català, desqualificant el procés i els que el defensen, atrinxerat sempre darrere l’etiqueta de “catedràtic de dret constitucional”, sense esmentar mai el seu estretíssim vincle amb Ciutadans. Això no és fer trampa?

Un cas encara més clamorós de barra impune és el de Fernando Savater (en realitat, Fernando Fernández-Savater), protagonista també d’una evolució ideològica espaterrant: de festejar amb Herri Batasuna fa 35 anys a erigir-se en guru intel·lectual i moral del neonacionalisme espanyol, de l’antibasquisme, etcètera. Però aquesta no és ara la qüestió. El fet és que, esdevingut des del 2007 la figura vertebradora del projecte polític que seria Unió Progrés i Democràcia (UPyD), estrella dels mítings de la sigla magenta i àdhuc candidat per Madrid tant el passat 20-D com el proper 26-J, el filòsof Savater ha seguit exercint el seu magisteri no pas com allò que és -un home de partit, amb les naturals fílies i fòbies- sinó des del més olímpic complex de superioritat: els altres, els que no són amics seus, tenen interessos, baixes passions i mirades esbiaixades; ell no, ell només proclama dogmes irrebatibles.

Això no és tot. El 2015, quan l’estrella d’UPyD ja declinava, eclipsada sense remei per Ciutadans, Savater no va tenir escrúpols a aprofitar partidistament les seves tribunes d’opinió i publicar, en ple període preelectoral, un article (“ ¿Y por qué no UPyD? ”, El País, 6 de maig de 2015) que hauria pogut ser un fullet de propaganda de la sigla de Rosa Díez (“ Se ha mantenido fiel al programa con que saltó a la palestra política [...], independiente de poderes económicos y de grupos de interés mediáticos ”), inclosa la petició de vot final. Ara mateix, en el darrer número de la revista Claves de Razón Práctica -que Savater dirigeix-, casualment l’articulista estrella és... Andrés Herzog, penúltim líder d’UPyD i cap de llista per Madrid el 20-D.

Menys espectacular, però de natura semblant, ha estat el comportament de l’escriptor Andrés Trapiello. També candidat a senador per Madrid al desembre en la mateixa llista que Savater, quatre dies abans dels comicis publicà una tribuna (“ El voto inútil ”, El País, 16 de desembre de 2015) que constituïa una apologia d’UPyD i una crida indissimulada a votar aquesta sigla. Tampoc no era una novetat: en anys anteriors Trapiello ja havia utilitzat col·laboracions a La Vanguardia per defensar les tesis del seu partit contra el “desafiament” independentista català.

Avui que estem de nou en campanya i que, altra vegada, alguns partits han fitxat docents i articulistes com a candidats en posició destacada, seria d’agrair i contribuiria a higienitzar la política que hom sabés distingir entre el paper de l’intel·lectual i el del propagandista de partit. Si, al llarg dels darrers decennis, he estat temptat alguna vegada per la política institucional, un dels motius principals per dir que no era el desig de preservar la pròpia independència com a analista i opinador. “Des del moment que vas en una llista electoral, o que acceptes un càrrec de nomenament polític -m’he dit sempre-, perds qualsevol aparença d’objectivitat, i els teus punts de vista passen a resultar sospitosos de partidisme”.

Però deu ser que estic carregat de punyetes.