Les ciutats han estat sempre en tensió. Ho estaven en els seus inicis quan constituïen illes de llibertat enmig de les estructures feudals. Van ser bressol de les idees liberals, mobilitzant aquells que no podien acceptar els privilegis dels estaments, quan eren ells, els burgesos, els que amb la seva feina i diners mantenien monarques, aristocràcia i clergat. Van constituir-se en nucli essencial de les revolucions industrials, creixent de manera desordenada i caòtica, però també embellint-se i generant una nova manera de viure. Han estat i segueixen sent espais on s’apleguen totes les contradiccions i conflictes possibles, però també espais d’on poden sorgir combinacions virtuoses. Avui, enmig de la transformació digital i dels greus riscos ambientals, estan novament obligades a repensar-se.
Deia Sennett en un dels seus darrers llibres que necessitem un “urbanisme modest”, capaç que una mateixa ciutat aplegui projectes diferents. Una ciutat que troba la seva fortalesa en la seva capacitat d’emmotllar-se i de canviar. Com deia el mateix Sennett: més Cerdà que Haussman, més Jacobs que Le Corbusier. Per tant, una ciutat que aprengui a escoltar als que hi viuen, els que la discuteixen, els que es neguitegen quan la veuen allunyar-se del que entenen com a propi. Que entenguin que més enllà del que està construït, el que caracteritza la ciutat és el que està habitat. No són fàcilment habitables les ciutats només construïdes. I estan en perill les ciutats que no saben cuidar els lligams de proximitat en ple atac d'individualització en els hàbits de consum. Entre la indiferència i els lligams més forts, la ciutat ofereix estadis intermedis de relació que són absolutament necessaris.
Necessitem recuperar el gra fi, el batec que genera la proximitat a les ciutats, perquè correm el perill de fer-les més incòmodes, estressants i conflictives del que normalment són. I això vol dir tornar a posar la mirada als barris. A les ciutats petites, als pobles grans. Als vincles de proximitat que cal preservar al mig dels avantatges tradicionals de la ciutat, que preserven l’anonimat, o el viure acompanyat entre estranys. Però no tots els barris són espais de confort i de barreja virtuosa de distància i proximitat. Les diferències entre barris –o les desigualtats interiors– segueixen presents i fins i tot, en alguns casos, han augmentat. Necessitem actuacions significatives a diferents barris del país si no volem que algunes situacions de creixent desigualtat i vulnerabilitat acabin acostant-nos a situacions que avui es viuen a moltes conurbacions amb espais clarament segregats i fortament tensionats.
Ja fa 20 anys de l’aprovació de la primera llei de barris aprovada per la Generalitat, que va arribar a prop de 100 barris de tot el país que requerien més atenció i més inversió. A finals del 2022, i com una mena de reconeixement tardà, el Parlament de Catalunya va aprovar una segona llei de millora dels barris que encara està per desplegar. Entremig, a Barcelona, des del 2015, s’ha anat tirant endavant un important pla de barris. En aquest cas, l’experiència acumulada i els recursos esmerçats han permès que els plans de millora a Barcelona hagin anat més enllà dels temes purament urbanístics, incorporant aspectes educatius, culturals o directament socials. Fa poc l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) va anunciar un pla integral de barris. I ara, la Diputació de Barcelona (Diba) també vol endegar el seu propi programa d’actuació als barris.
Precisament la col·laboració entre la Diba i l'Institut Metròpolis, vinculat a la UAB i a l’AMB, ha permès que per primera vegada es pugui comptar amb un instrument d’anàlisi de la realitat social, econòmica, educativa i d’habitatge de tots els barris de la circumscripció de Barcelona.
No és un tema estrictament tècnic ni urbanístic, ja que el barri, tot i que a vegades té delimitacions poc precises, sí que aplega les activitats bàsiques de la vida quotidiana i, per tant, és on es produeix més interacció, generant una certa identitat més o menys forta segons els barris i les tradicions de cada lloc. Ho hem pogut comprovar amb tot el soroll provocat per la manera com Lamine Yamal reivindicava Rocafonda. Com dèiem abans, el barri no representa només un espai construït, sinó que sobretot és un espai habitat. En una època de forta tendència a l’aïllament i la individualització, el barri és una unitat significativa de relacions i vincles, de construcció comunitària. On els equipaments socials i públics, com escoles, biblioteques, centres cívics, casals o ateneus, poden servir d’ancoratge en moments en què hi ha són notables la mobilitat i l'arribada de nouvinguts. No hi haurà barris i pobles millors sense comunitats més fortes.
