Aquests dies estem sentint a parlar molt de la reforma del Codi Penal en el redactat dels delictes de sedició i malversació. Però aviat sentiran a parlar (perquè ja ens encarregarem nosaltres de fer-ho) de la llei d’informació classificada, ras i curt, la llei que regularà els secrets oficials a Espanya.
De moment, tot el que en tenim és un avantprojecte presentat pel govern de Pedro Sánchez en una data tan transparent com el 3 d’agost. El Col·legi d’Advocats de Barcelona i el Col·legi de Periodistes de Catalunya el van debatre ahir. L’advocada Olga Tubau va afirmar que “aquesta llei és un enorme retrocés en termes democràtics”, si es mira què serà secret, qui dirà què és secret i per quant de temps (en alguns casos, fins a dues generacions), perquè el marge de discrecionalitat serà molt gran.
El periodista Enric Sierra va subratllar que la llei preveu sancions de fins a tres milions d’euros per a qui difongui informacions secretes, i repassant el redactat va avisar que l’Estat pot arribar a posar sota secret informacions referides als “interessos econòmics o industrials d’Espanya”. ¿Estaven pensant en l’AVE a la Meca, en la venda d’armes a dictadures o en les comissions corresponents, quan ho va redactar?
Tots els intervinents van concloure que la seguretat de l’Estat és la seguretat dels ciutadans i no pas la immunitat dels càrrecs electes i dels alts funcionaris.
Si el corró PSOE-PP s’imposa i aprova la llei tal com ara està redactada, la “democràcia plena” espanyola serà menys plena. Recordin la sentència del Tribunal Suprem dels EUA quan es van publicar els papers del Pentàgon: “Només una premsa lliure i sense restriccions pot evitar que cap part de l’Estat enganyi la gent”.
