Era una previsió generalitzada, i les dades que van sortint la refermen. Sumant juliol i agost, van passar per l’aeroport del Prat un 8,9% més de passatgers que en el mateix període de l’any passat. També el juliol i l’agost van passar un 5% més de creueristes pel port de Barcelona. Cada cop és més clar que Barcelona superarà aquest any el seu rècord absolut de turistes. El sector se sent fort en aquest sentit, i més després que el Govern, en boca del president, Salvador Illa, s’hagi compromès a “millorar” l’aeroport del Prat. Sigui amb ampliació de la infraestructura o sense, aquesta millora segur que implica poder rebre més passatgers i en millors condicions.
El context implica superar finalment el sotrac de la pandèmia, i això és una notícia més que notable per al motor de l’economia catalana que més creix des de fa dècades. Però també implica continuar flirtejant amb el límit en la capacitat de la capital del país tant per absorbir turistes com per seguir modificant el seu urbanisme, la seva mobilitat o els seus teixits comercial, hoteler i de la restauració per adaptar-s’hi i fer-hi negoci.
En aquest sentit, l’Ajuntament de Barcelona ha iniciat el camí d’esprémer les opcions fiscals de què disposa per evitar que el cost, i particularment la percepció de cost, del turisme no quedi prou compensat pels ingressos. Per esprémer hem d’entendre que el recàrrec municipal sobre la taxa turística (que és de la Generalitat) pugui passar de 4 euros a 4,5 euros, però modulable en funció de si és temporada alta o no; que l’IBI barceloní als immobles de característiques especials, principalment edificacions portuàries, s’equipari a l’IBI que el Port paga al Prat de Llobregat per la part de la instal·lació que hi tributa; o que l’IBI als hotels de luxe augmenti un 0,08%.
En realitat, el marge d’actuació (i, per tant, de negociació) és ampli. Per exemple, des del 2020 hi ha publicat un estudi, de l’Institut d’Economia de Barcelona i la mateixa Universitat de Barcelona, que sosté que l’impacte net del turisme sobre el pressupost municipal no el cobreix ni de llarg el que recapta l’Ajuntament a través del seu recàrrec sobre la taxa turística.
És evident que l’aportació del sector no es mesura només amb la taxa turística, perquè hi ha altres impostos que satisfà, però de la mateixa manera no es pot valorar el turisme pels diners que deixa sense tenir en compte els que fa gastar.
Tampoc es pot parlar d’“asfíxia” quan ni l’aparició de la taxa turística ni els recàrrecs han frenat les pernoctacions, quan el preu mitjà d’una habitació a Barcelona aquest estiu ha estat un 30% més car que l’estiu del 2019, l’últim abans de la pandèmia, i quan estem a punt de batre rècords de visitants. Igualment, el sector turístic lamenta que sigui “una font constant de finançament per a les administracions”, quan aquest fet no deixa de ser una conseqüència d’haver-se convertit en un dels grans motors de l’economia del país. El que s’ha d’obrir és un diàleg entre les parts des de l’assumpció de realitats i, particularment, amb molt de respecte pels ciutadans.
