Barcelona, estat de la qüestió

És només des de la modèstia que podem copsar l'esforç col·lectiu que s'ha fet aquests darrers trenta anys a Barcelona. El balanç cal judicar-lo amb un marge de generositat i comprensió.

David Brooks escrivia en aquest mateix diari que qualsevol persona raonable que es dediqui a la política i a la vida pública sap que la seva feina està entreteixida amb el fracàs. Cada decisió té els seus propis i humiliants defectes. Sempre hi ha episodis que es podrien haver elaborat millor, conseqüències que s'haurien d'haver previst, altres punts de vista que s'haurien d'haver tingut en compte.

Han passat trenta anys durant els quals hi ha hagut moments bons per a Barcelona, d'altres de menys bons i uns altres de dolents. Però al final, conclou Brooks, tots nosaltres tenim una vida millor de la que ens mereixem perquè els nostres defectes es transformen en una millora col·lectiva.

No vull fer aquí una valoració dels encerts o desencerts d'aquests anys, sinó mirar d'entendre quines han estat les eines i les estratègies amb què la ciutat ha treballat durant les tres dècades que ens han precedit. És ben cert que els primers anys van estar marcats per l'optimisme i per la percepció d'una ciutat en què tot estava per fer. Però també és cert que els polítics que la van governar van saber escoltar i proveir-se d'equips de professionals -al marge dels partits polítics- que, ja abans i malgrat les limitacions que la dictadura va imposar, havien demostrat coneixements i dots organitzatius en els àmbits acadèmics i professionals, capaços de respondre als innombrables problemes que emanaven de la ciutat, però, sobretot, van ser cridats d'acord amb els nous projectes que es disposaven a liderar. Sovint penso en una de les definicions que millor m'explica el fenomen de la modernitat. Algú va descriure que és quelcom tan fràgil com saber actuar en el moment i el lloc just, amb la mirada enfocada cap al futur. Doncs bé, els que van governar Barcelona aquells primers anys de democràcia, van saber situar-se plenament en la modernitat, carregats d'idees i de raonaments sobre les seves prioritats.

Evidentment, en l'entreteixit van aparèixer alguns fracassos i molts intents de linxament orquestrats des de l'altra banda de la plaça Sant Jaume. Però mai s'alterà el full de ruta municipal, perquè la solidesa del projecte i el convenciment d'estar fent el que era millor per a la ciutat, van ser suficients per tirar endavant un dels episodis més brillants de la ciutat, que va culminar amb els Jocs Olímpics.

Van passar gairebé quatre legislatures i allò que havia estat la pedra angular dels governs anteriors -és a dir, un sector públic de qualitat atent als excessos del sector privat i la percepció d'una autoritat pública que no s'acovardia al davant de les pressions dels inversors- es va esvair per obrir les portes i fer entrar en escena el capital privat. Un canvi de rumb estratègic, segurament necessari per salvar la ciutat endeutada després de tants anys d'activitat frenètica, però que no va ser ben vist per molts ciutadans: l'arribada d'aquesta mena de capital nòmada, de la mà dels inversos que aterren i marxen sense deixar millores tangibles per a la ciutat. La culminació d'aquest període va ser el Fòrum de les Cultures, una mena d'exposició universal disfressada de Jules Verne, invent carregat de bones intencions que no aixecà grans entusiasmes populars, però, en canvi, ha esdevingut un dels projectes estrella de la Barcelona d'aquells anys: l'ordenació i la millora dels barris de llevant amb l'arribada al mar de la Diagonal.

Des del moment en que els paràmetres originals canvien, la imitació ad infinitum del model s'esgota. Avui la ciutat no es pot pensar des de les mateixes coordenades dels anys 80, 90 o, fins i tot, del 2000. La ciutat s'ha fet mes complexa i els reptes són uns altres, ben diferents, que probablement afectaran la redefinició de la nova metròpoli que des de fa temps s'està perfilant.

¿No és el moment de conjuntar esforços i començar a treballar l'annexió -urbana i política - formant una sola ciutat amb els municipis que limiten directament amb el de Barcelona? ¿No seria el moment de començar a parlar de Barcelona com a ciutat estat? ¿No és aquest el nou model que, irreversiblement, haurà de definir la Barcelona del segle XXI?