Era diumenge a la nit. Segur. Perquè tornava del meu viatge amb jet lag existencial Balaguer-Barcelona. Deixava el cotxe al pàrquing i pujava els carrers d’una ciutat on la Ventafocs feia els darrers balls. Volia ser feliç al sofà. El veia. Va sonar el telèfon. I la Montse em va dir que la Gemma s’havia mort.
La Gemma Xifré Boada (1976-2020) la vaig conèixer per la Montse. Van estudiar juntes a Tàrrega. La primera de Maldà, la segona de Vilagrassa. La Montse festejava amb el Xavier, amic meu de Balaguer. I uns i altres ens vam barrejar. Aquí i allà. El paper de la Gemma i meu va ser aquest: el paper. Ella treballava a la Llibreria Antiquària Farré, al carrer Canuda de la Barcelona vella. L’anava a veure a la botiga, o al carrer Bot, on tenien un magatzem que era serralades de llibres. Entre els pics encara veig aquell xicot gran-petit, el Xavier. Vestint sempre amb roba original dels anys trenta. Si li preguntaves per qualsevol-qualsevol llibre: el coneixia. Ell era un Google humà fet d’amor a una feina. I jo mirava, remenava, comprava. Mentre la vida ens anava fent pam-i-pipa.
La Gemma va treballar a la Farré disset anys. La va fitxar Josep Maria Farré (1958-2018). Sempre recordo aquell fum de puro pujant els graons de cims de llibres. I un manar de celles i silencis. Irònic, sorrut, però ferm, d’acció, com a bon ilerget. Era de les Borges Blanques. Va venir a Barcelona per estudiar periodisme i va acabar sent llibreter de vell. Ja a Lleida traginava per Fires. Després al Mercat de Sant Antoni. I es va quedar imantat a la botiga de Canuda a principis dels noranta. Normal: en aquell lloc es venien llibres des del segle XVIII. La llibreria era petita. Com una capsa de bombons, una casa de nines, una cambra de vaixell. Tot era quirúrgic, precís, exacte. Els llibres, el tracte, l’aire. A la Farré trobaves coses rares, estranyes, úniques. Perles que esperaven uns ulls. La Gemma em feia parar compte en aquest, l’altre, o la burxava perquè me’n trobés un. I sempre aquella signatura final: les xiquetes de l’Urgell tenen el millor somriure del planeta. I la mort de la Gemma és de les que m’han fet posar la cara més trista.
Es va morir i no s’havia de morir. No. Des del 2015, amb una força sobrehumana, va agafar l’antiga Llibreria Antiquària Gibernau, al carrer Aribau, i va muntar la Llibreria Antiquària Maldà. Una joia. L’anava a veure. Però un dia ja no hi va ser més. I tot va morir. Abans en Farré, que tampoc havia de morir. Ara la Farré, que porten els fills d’en Josep Maria, ha de marxar del carrer Canuda. Els demanen 6.000 euros al mes de lloguer. El cos marxa, però l’esperit continuarà en un altre lloc. Però el problema, crec, és un altre.
El Josep Maria, la Gemma, van venir de pobles de Lleida buscant futur. Van construir Barcelona i un país des d'aquí. Ara no vindrien, no podrien, ni voldrien venir. Aquesta ciutat no els vol, ni els voldrà. Ni a ells, ni als de Sils, Benifallet, Isona... Ja no hi haurà més Farrés ni Xifrés. No parlem de botigues, llibreries: aquesta ciutat no vol persones. Barcelona és una ciutat captiva i desarmada. S’ha quedat sense Catalunya. Barcelona ara és el Centre d’Internament d’Estrangers Rics més gran d’Europa. Barcelona és el Benidorm-Torrevieja-Torremolinos de l’estat nacional madrileny. Barcelona és un crim perfecte. Un espoli a l’aire lliure. La capital dimitida de Catalunya que retransmet en directe la destrucció d’un país, una cultura, una llengua... Una civilització que ha fet obrir els ulls al món. I ara es deixa treure els seus propis ulls. Els cabalers de Catalunya van fer Barcelona. Els emigrants del país. No tanquen llibreries. Tanquen persones. Moren persones: el capital d’una ciutat.
