Potser vaig tenir la mala sort de coincidir en el que només van ser uns assajos escadussers, però el cas és que ahir vaig veure una escena que fins ara no havia contemplat a Barcelona, d’aquestes que feien exclamar al gran Luis Arribas Castro, Don Pollo, “la ciutat és un milió de coses”: un parell de joves adults feien servir la base del monument a Cambó, a la Via Laietana, com a rampa d’acrobàcies amb el seu monopatí.
El monument és simple com un pany de cop: es tracta d’un bloc de pedra que sosté un bust de bronze. Com que s’aixeca de terra en forma piramidal, el propòsit dels esforçats monopatinadors devia ser aprofitar el pendent per sortir impulsats cap amunt, aguantar sobre la fusta i tornar a caure plans a la vorera, després d’un vol que en el millor dels casos no passaria de modest. Dic que aquesta devia ser la teoria perquè la pràctica era un fracàs total: els monopatinadors agafaven embranzida, però l’únic que aconseguien era estavellar sistemàticament el vehicle contra el granit del monument, al qual produïen rascades de pronòstic lleu.
Aquella zona és una mena de distribuïdor entre Via Laietana, Junqueras i el Palau de la Música que va ser remodelat en l’època Colau i ha quedat prou amable, amb uns bancs i una mica de verd. Llàstima de l’edifici modernista que fa anys i panys que Núñez i Navarro té tancat i abandonat, però aquesta és una altra història. El cas és que un espai dignament pacificat, per on surten milers d’usuaris del metro i el reglamentari contingent turístic camí del Palau de la Música, s’havia convertit en una ridícula i breu pista d’enlairament, amb l’estrèpit dels patins i la inseguretat dels vianants. Mentrestant, Cambó feia el mateix que devia estar fent la Guàrdia Urbana: guaitar impertèrrit les obres del carrer que continuen a la llunyania.
