Barcelona, Milá i la goma de pollastre
Tenia 93 anys, era llei de vida, i només hi vaig parlar una vegada, però quan vaig llegir que Miguel Milá havia mort aquest estiu vaig sentir pena personal, la nostàlgia d’una època i l’alegria d’haver-ne estat contemporani. Milá va ser dissenyador d’objectes que han passat a la història del disseny (el seu germà Leopoldo va crear la Montesa Impala), entre els quals el cèlebre llum TMM, nascut en un concurs per moblar un pis amb menys de 50.000 pessetes. “La pantalla s’aguanta amb una gometa, perquè vaig pensar que si es trencava, a totes les cases hi ha una goma de pollastre”, explicava Milá. Quan vaig dir-li que era una mica pedestre que el llum s’encengués i s’apagués tibant d’un cordó va contestar-me que “sí, però molt còmode, perquè no s’ha de mirar on poses la mà”.
Les observacions de Milá eren tan lògiques i despullades d’efectismes com els seus dissenys: “Un llum està més temps apagat que encès, de manera que cal cuidar molt la seva forma perquè contribueixi a l'espai de la manera més emocionant possible”. O sigui, l’objecte ha de ser pràctic, però ha d’entrar pels ulls, i aquesta pretensió estètica no s’ha de confondre amb el luxe sinó amb el confort, a partir de la premissa que el luxe no sempre és confort, però el confort és un luxe. Considerat d’aquesta manera, amb Milá se’n va un educador del gust, que és una especialitat de la qual no anem gaire sobrats, precisament.
A una ciutat li dona imatge una Copa Amèrica, però l’ànima descansa en els intangibles que proporciona allò original i ben trobat, propi de la seva cultura. Hi va haver un temps que hi vam tenir la mà trencada, a Barcelona. I ve de lluny: quin plaer no provoca assenyalar la butaca de Mies van der Rohe i preguntar a l’acompanyant: “Saps com es diu aquesta cadira?”