Barcelona, posa’t lletja

En JLE era un home de rituals. Cada vegada que baixava a la ciutat -que era un cop l’any i sempre a la mateixa data-, aparcava el cotxe al pàrquing del carrer Rosselló, a vint passes de la rambla de Catalunya. Les places eren grosses, era al rovell de l’ou i, a més, tenia un lavabo net que li permetia buidar el dipòsit després de tantes hores d’autopista. Cada any, per la Diada, en JLE baixava de Karlsruhe. D’ençà de l’accident, vivia i treballava a la porta de la Selva Negra, en aquell tros del mapa on, segons qui guanyi la guerra, ets francès o ets alemany. Ell havia nascut a l’Eixample, en un pis de sostres alts, amb davant i darrere i un terra de rajola hidràulica original. Hi havia viscut fins a la nit que no va veure l’ stop i, de cop i volta, se li va capgirar la biografia. No havia begut, no anava a cap velocitat prohibida, senzillament no va veure el senyal i es va endur la moto que, refiada, venia pel trencall de la dreta. No la va veure, fins que la va envestir. Les dues noies van anar a terra, l’Honda els va saltar per damunt i, després d’ambulàncies, urgències, cures intensives i operacions, se’n van sortir. Més o menys. Els pares del JLE, que vivien en un pis de set balcons a la millor cantonada de Consell de Cent, van voler arreglar la situació. Més enllà del que cobrís l’assegurança, van tenir un interès fora mida perquè a les dues noies no els faltés mai de res. Les van indemnitzar, els van pagar la carrera i els van llogar -de per vida- un pis adaptat a cadascuna. Al noi, per tal que la justícia no li busqués les pessigolles, el van enviar d’un dia per l’altre a Baden-Württemberg, a casa d’uns cosins que fabricaven cable trenat per als telefèrics. Es va canviar el nom i el cognom, va aprendre alemany, va entrar a l’empresa, es va casar i va trigar mesos a descobrir que aquella carn tan melosa, que hi cantaven els àngels, era de porc senglar.

Un fugat de la justícia

Un cop l’any, per la Diada, en JLE tornava a Catalunya. Creia que, enmig de la gentada, amb una senyera lligada al coll en forma de capa, ningú no es fixaria en ell, un fugat de la justícia. Sentiria l’olor dels seus carrers, retrobaria la llum neta de Barcelona al setembre, s’esbravaria cridant quatre consignes, li faria dos petons a la mare -que s’havia quedat vídua l’any de la sentència de l’Estatut, però no a causa de la sentència- i, en acabat, tocaria el dos, carretera amunt. En els últims vuit anys, no se n’havia perdut ni una. Cada manifestació, una festa. Amb la bona fe dels irredempts s’havia posat la samarreta que tocava, s’havia inscrit a un tram proper al pàrquing i -com a bon alemany-, havia anat a demanar independència o llibertat o el que calgués, just al tram on s’havia apuntat. No en cap altre. Quan havia d’aixecar els braços, els alçava. Quan havia de passar el cursor endavant, pel damunt del seu cap, hi posava totes les ganes. L’any de la Via Catalana va patir una mica més. No li agradava quedar exposat, tan a la fresca, i no es va treure les ulleres de sol en tota la tarda. Només resava perquè els Mossos, si passaven pel seu davant, no el reconeguessin. Però ell, obedient, va aguantar com si res. A les 17.14 ja feia hores que agafava les mans entresuades de les persones -bones conversadores, molt agradables- que li havien tocat al costat. Després fins i tot van fer-se una selfie en senyal màxim de complicitat.

Aquest divendres, a la Diada del 2020, en JLE va tornar a baixar de Karlsruhe, va aparcar a Rosselló i va fer un riu als urinaris desinfectats de sempre. Era un home de rituals, sí, i de costums. A la sortida del pàrquing, però, Barcelona ja no era la mateixa. Va aprofitar que era una jornada sense actes massius ni aglomeracions per passejar pel centre. Sense manifestants com ell, sense turistes com ell, sense ciutadans que havien sortit de la ciutat per aprofitar un cap de setmana de tres dies, era l’any ideal per aixecar el cap i veure la nova ciutat, després de la pandèmia. Tot d’una, caminava per llocs repintats, desavinents. Per on abans passaven cotxes, ara hi havia bol·lards amb el formigó rosegat. Les motos aparcades, en canvi, havien pujat a la vorera i obligaven a la ziga-zaga dels vianants. Més avall, unes pilones de groc parxís feien un tancat, a la calçada. Algú hi havia plantat dues taules de terrassa i unes cadires de guingueta de platja al final d’estiu. Algú, amb molta set, hi prenia una cervesa, a tocar de la corrua de contenidors amb pudor d’estiu. Benvingut a la Barcelona bunyol, va pensar en JLE. Acostumat a l’ordre planificat de Karlsruhe, tot li va semblar lleig, improvisat, gairebé delictiu. Allà, ningú no podria entendre aquell poti-poti absurd de taques grogues a la calçada, sense criteri ni gust. Des d’un dels set balcons de casa la mare, va fer fotografies per penjar-les a Instagram. Després li va fer tanta vergonya ensenyar aquell esguerro de Consell de Cent que s’hi va repensar. Ja des del cotxe, va trucar a un amic periodista. “Tu que tens una pàgina al diari -li va dir-, per què no mires de denunciar-ho?”

El conte de Xavier Bosch