La Barcelona de les il·lusions

Cronista / De BarcelonaEl període republicà va suposar per a Barcelona un esclat d’optimisme i modernitat que permetia somiar a fer créixer la ciutat fins a nivells similars als de les grans metròpolis europees. Són els anys de la consciència obrera, del catalanisme i del fervor revolucionari, de les cooperatives, els ateneus i les escoles laiques, de l’emancipació de la dona, i d’una nova moral. Un moment àlgid per a la cultura de masses que va trobar en el cinema, la ràdio i els teatres del Paral·lel una forma d’evasió. Tanmateix, també va ser una època convulsa, de barricades i revolucions avortades que van desembocar en la Guerra Civil.

Un dia eufòric

Si féssim una ruta per aquella Barcelona hauríem de començar a la plaça de Sant Jaume, on el 14 d’abril del 1931 Lluís Companys va proclamar la República des del balcó de l’Ajuntament. Aquell va ser un dels dies més celebrats pels barcelonins i la nova iconografia es va fer visible a les façanes, com en dos edificis de la Via Laietana que encara avui conserven escuts republicans: una és l’antiga seu de Caixa Catalunya, i l’altra l’Arrendatària de Tabacs (delegació d’Hisenda i Jutjats fins fa quatre dies), al número 8-10.

Entre el 1932 i el 1933 va tenir lloc una modernització molt important de la xarxa de clavegueram, que es va incrementar un 300%. El 1931 es va inaugurar el telefèric de Montjuïc, entre Sant Sebastià i Miramar. I el metro es va consolidar com el mitjà de transport dels treballadors. El 1932, Metro Transversal es va ampliar fins a les actuals estacions de Santa Eulàlia i Arc de Triomf. L’any 1934 el seu rival, Gran Metropolitano, va allargar la línia fins a la desapareguda estació de Correus, ara només un forat tapat amb una reixa a la plaça d’Antonio López.

Oci i educació

La jornada de vuit hores i les vacances pagades van canviar els costums dels barcelonins. L’oci contemporani entrava sense aturador pel Paral·lel (llavors avinguda de Francesc Layret). Cinemes, teatres, cabarets, bars com La Tranquilidad, cafès com el Chicago, terrasses com les del Café Español. Just al costat hi havia el Districte Cinquè, el Barri Xino, que va conèixer el seu màxim esplendor en aquells anys. Llavors la Rambla era el centre de la vida social. Entre els negocis més populars de la Rambla hi havia els magatzems El Siglo, que es van incendiar, cosa que va afavorir l’obertura del carrer Pintor Fortuny. També va ser el moment de les cocteleries com ara Can Boadas, oberta des del 1933, o el Cocktail Bar El Ideal, inaugurat el 1931 al carrer Aribau.

La instrucció va ser una de les prioritats republicanes: es van construir moltes escoles públiques per lluitar contra les altes xifres d’analfabetisme. En aquells anys van sorgir iniciatives com l’Escola del Bosc, l’Escola del Mar o l’Institut Escola. Al Raval queda el col·legi Collasso i Gil, edificat per Josep Goday el 1935. I a la Via Augusta la Mútua Escolar Blanquerna, avui institut Menéndez Pelayo. Als jardins de la Sagrada Família hi ha un monument al petit Miliu, un escolar que va ser el personatge estrella del Josep Torres Vilata Toresky, la figura més coneguda de la ràdio barcelonina del moment.

I al carrer del Carme es pot veure la placa que recorda la tasca cultural de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, que hi tenia la seu. L’ateneisme va ser un dels grans fenòmens de l’època, del qual queden mostres com l’Ateneu Republicà del carrer Cros, on el 1931 Francesc Macià i Lluís Companys van fundar ERC.

La ciutat racionalista

El Modernisme i el Noucentisme van ser substituïts pel racionalisme, que va canviar l’arquitectura i l’estatuària pública. A la plaça Goya s’aixeca el monument a Francesc Layret -eliminat pel franquisme i recuperat el 1977-, i a la Ciutadella el memorial als voluntaris catalans de la I Guerra Mundial. Al passeig de Sant Joan es conserva un bloc de pedra dedicat al pedagog Juan Pablo Bonet, a qui la dictadura li va afegir una estàtua de marbre de Fray Pedro Ponce de León. Al parc de la Font del Racó es pot veure el monument a Apel·les Mestres. I al Tibidabo el que commemora la República Catalana, que no va ser restaurat fins al 2013, després que els franquistes li esborressin la inscripció i el dediquessin a EAJ1, primera emissora de ràdio d’Espanya.

Al Cinc d’Oros es va aixecar el monument a Pi i Margall, amb una estàtua de la República de Josep Viladomat i un obelisc, que va ser substituït durant el franquisme per una al·legoria de la Victòria de Frederic Marès, ara també retirada. L’original de Viladomat es va col·locar a la nova plaça de la República (abans Llucmajor).

Potser l’indret on és més visible la petja racionalista és el passeig Torres i Bages, on el 1931 Francesc Macià va inaugurar l’escola Ignasi Iglesias, el 1932 les deu vivendes conegudes com a Cases d’en Macià i el 1933 la Casa Bloc del GATCPAC. Aquests habitatges es van edificar per lluitar contra el creixent atur. La mateixa preocupació va tenir la llei de previsió contra l’atur, de la qual encara es conserva alguna placa a l’avinguda Sarrià i al carrer Sagunt de Sants, amb el redactat: “Casa acollida als beneficis de la llei d’atur de 25 de juny de 1935”.

Pluja de bales

La matinada del 19 de juliol del 1936 va començar la Guerra Civil a Barcelona. A la plaça Catalunya hi va haver combats, i encara queda el rastre de diverses bales a les balustrades. El 20 de juliol el cop d’estat va ser esclafat en caure la caserna de les Drassanes. Prop d’allà els revolucionaris van enderrocar la presó d’Amàlia, ara plaça de Folch i Torres. I a l’Escola de Nàutica de la plaça Palau es va instal·lar l’Escola de Milícies del Comitè de Milícies Antifeixistes. Encara queda una inscripció de la FAI al costat de l’església de la Mercè, i a la placeta Sant Josep Oriol sobreviu la plaça del Milicià Desconegut. Al veí bar del Pi hi ha una placa metàl·lica que recorda que en aquell local es va fundar el PSUC l’agost del 1936. I el carrer de Sant Miquel de la Barceloneta allotja l’antiga dedicatòria al dirigent del POUM Miquel Pedrola.

A la Rambla també queden diversos rastres republicans, com la plaça dedicada a Carles Pi i Sunyer que recorda qui va ser alcalde de Barcelona entre el febrer del 1936 i el juliol del 1937. On hi havia el quarter general del POUM ara hi ha la biblioteca Andreu Nin, amb una placa dedicada. Al número 128 de la Rambla, una altra placa recorda que en aquell lloc van veure viu per última vegada Andreu Nin. Davant del cafè Moka continua la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, on va lluitar George Orwell durant els Fets de Maig del 1937. I a la Vall d’Hebron hi ha la rèplica del Pavelló de la República de París.

Desastres de la guerra

Les parets de la plaça Sant Felip Neri guarden la memòria del bombardeig del gener del 1938, en el qual van morir 42 persones, 20 de les quals infants. A la Gran Via amb Balmes hi ha un monument a les víctimes dels bombardejos, just al mateix lloc on va esclatar una bomba sobre un camió de trilita. Buscant protecció contra aquells atacs es van excavar molts refugis antiaeris. Potser el més conegut és el número 307, situat al carrer Nou de la Rambla del Poble-sec. De l’altre costat, al claustre de la catedral es troba la Capella dels Màrtirs, dedicada a la memòria dels 930 religiosos morts durant el conflicte. Entre ells Manuel Irurita, el bisbe de Barcelona, que té una estàtua a dins d’una fornícula al carrer del Bisbe. A la plaça Catalunya encara es veu la petita Verge de Montserrat a la qual anaven a resar clandestinament els catòlics. Un altre lloc on anaven a missa era la capella basca del passeig de Gràcia, on es va refugiar el govern d’Euskadi. A l’interior de la parròquia de Sant Jaume, al carrer Ferran, hi ha dos capitells amb les inscripcions 1936 i 1940. A la primera s’hi veu un home i una dona que incendien un temple; a l’altra els mateixos personatges l’estan reconstruint...

L’experiència republicana va acabar al Camp de la Bota, on van ser afusellats 1.717 antifranquistes entre el 1939 i el 1952. Els recorda el polèmic monument Fraternitat, al final de la rambla Prim, ja al Fòrum. Mentre que mig amagat darrere l’estacionament del Decathlon Port Fòrum hi ha una placa que recorda les onze preses executades en aquell mateix indret. Totes elles havien estat tancades a la presó de dones de les Corts, a l’actual Corte Inglés de la Diagonal.

I un altre lloc de repressió i mort va ser el castell de Montjuïc, tant en època republicana com durant la dictadura. No gaire lluny, al fossar del cementiri de Montjuïc, hi ha el monument als immolats dedicat a les víctimes de la repressió, que marca la fi d’aquell experiment social ple d’il·lusions i esperances conegut com a Segona República.