Barcelona està realment tan malament?

Doctor en ciències polítiquesLlegeixo que Barcelona, entre manters, narcopisos, robatoris, baralles, patinets suïcides, llauners, acque alte pitjors que les de Venècia, està feta una merda ( merde, en francès). Bruta, pudent i insegura. Mal gestionada, sense un horitzó comú a tots, en fi, en plena decadència. Al principi em quedo una mica parat entre la còlera i la indignació a causa del lògic afecte que tinc per la ciutat, fins a reflexionar una mica. Em ve al cap, aleshores ( Els segadors ), que aquesta és una musica que ja ha sonat. Un Adagio con brillo que, amb matisos importants, delectava el públic (per cert, parlant de música, he descobert Frederic Mompou, quina meravella), també en els regnats de Joan Clos, Jordi Hereu i Xavier Trias. Podríem pensar, doncs, que Barcelona és, efectivament, una merda ( merde, en francès) i que molts han viscut enganyats durant anys. O pot ser que no. Pot ser que, i és una simple sospita, de tant en tant hi hagi eleccions i tot valgui per desacreditar l’adversari.

Una simple sospita que sorgeix de manera natural per la meva condició d’italià. Perquè, i ho dic sense orgull, la crítica al bé comú (la ciutat, el país, l’estat, les empreses, la societat... tot!) amb fins polítics és una tècnica que aquí, a Itàlia, hem utilitzat des de sempre fins a erigir-nos en mestres universals en aquest àmbit. Tant que, lamentablement, aquest descrèdit, generat artificialment, ha estat constantment present en la història de la Repubblica (Italiana) i sobretot, cosa perniciosa, ha arrelat profundament en la mentalitat de la gent. Penseu, per exemple, que personalment no recordo una època de la meva vida en què la percepció de l’estat italià hagi sigut positiva. Soc del 1966 (sí, com Cindy Crawford) i he vist passar diferents governs i conegut diferents personalitats polítiques. Cito els més populars: la Democràcia Cristiana, Andreotti, Craxi (hauríem de tornar a estudiar la seva figura), Berlusconi, Grillo i el Moviment 5 Estrelles. I, ara, dulcis in fundo Salvini.

Agafem dos dels casos més recents, començant per Berlusconi. ¿Us enrecordeu del que es deia d’ell i que ha quedat com un cànon clàssic incontestable? Que Itàlia havia escollit com a presidente del Consiglio un pallasso feixista malalt de sexe, racista i mafiós. Les crítiques de l’oposició es van centrar en denigrar la seva persona i la seva obra de govern, cosa legítima, però van contagiar també la imatge del país i el seu teixit productiu i cultural, perquè un element fonamental del menyspreu a Berlusconi era la devaluació de la situació italiana en tots els seus aspectes. Tot això va anar creixent, i va esdevenir una tònica general diària i omnipresent en el panorama italià, fins al drama de l’11 de novembre del 2011 amb la celebèrrima portada d’ Il Sole 24 Ore que deia “ Fate presto ” [Afanyeu-vos], que exhortava al ràpid canvi d’un Governo mal vist per Europa i a l’arribada de Monti. Ara, si era possible, hem anat més enllà. Amb l’excusa d’atacar el Governo Conte - Salvini - DiMaio, no es perd ocasió per tirar merda (merde, en francès) sobre els italians i, consegüentment, sobre el seu país. Llegiu la premsa: sembla que visquem en un país barreja del Tercer Món i del Tercer Reich. Som racistes, lladres, feixistes... Hem embogit!

I el Governo és un Governo de bojos que està sistemàticament destrossant el que queda d’Itàlia. Potser és veritat. Però el que m’agrada transmetre és que aquesta crítica extrema i constant al bé comú acabarà per malmetre el bon nom d’un patrimoni de tots, també dels actors de les crítiques ferotges. Aquest dany al patrimoni passa necessàriament, i més especialment, a l’estranger, on els mèdia internacionals tenen el terrible costum de llegir parcialment la situació d’un país (i pel que fa a Itàlia, encara no han après a llegir-ne el teatre, com recentment deia Enric Juliana). He detectat, així, que darrerament hi ha esquerdes en la imatge de la marca Barcelona a nivell internacional. Parles amb la gent i sí, segueixen elogiant-la, però al mateix temps mencionen característiques negatives que fins fa poc no haurien aparegut, com l’aglomeració turística, la brutícia, la proliferació de drogues i els preus desorbitats. Atenció, doncs, a fer servir massa aquesta arma de doble tall en la lluita política perquè sempre hem de seguir el que ens diu el Nou Testament, on, per exemple, trobem aquesta magnifica locució que ve al cas: Qui gladio ferit gladio perit (Mateu 26:51-52). Amén.