L’espectacle d’aquest cap de setmana és gran, és enorme, és com una d’aquelles nines russes de fusta que es guarden dins d'una nina més gran.
Em refereixo al concert de Bruce Springsteen, tema que dins porta els que l’adoren i els que estan fins al capdamunt dels que l’adoren, que dins porta la companyia dels Obama i dels Spielberg, que dins porta la crítica d’haver anat al MOCO però no al Picasso, que dins porta el seguiment dels mitjans minut a minut, que dins porta la crítica del seguiment minut a minut, que dins porta entrevistes amb els cuiners que els van servir el sopar, que dins porten els que estan a favor de tot i els que després de devorar la notícia s’emprenyen i dicten sentència: això és provincià.
Doncs a mi em sembla una excel·lent notícia que un cantant com Springsteen vingui a Barcelona i que digui que fa anys que s’hi troba a gust (ja va passar amb Woody Allen) i que la ciutat tingui prou cartell mundial perquè dos amics que són celebritats mundials hagin vingut. I que, gràcies a la recomanació d’un jove empresari del vi, ahir els servissin per dinar un Priorat: el Mas de la Rosa del celler Vall Llach.
Que tots plegats, els fans i la premsa, som uns pesats? Sí, però què no és pesat avui en dia, en què les xarxes han aconseguit que ens hàgim de posar a favor i en contra de tot, en comptes de mirar-nos les coses amb una mica de distància i benvolença?
No cal que ens discutim per tot, ni que tot ens faci ràbia. Ens assemblem a allò que deia Cruyff dels holandesos: “De vegades no som un poble gaire simpàtic. I jo soc un producte d’aquest poble: si necessites algú per rondinar sobre alguna cosa, truca’m!”
Per cert, dilluns la Filharmònica de Berlín i l’Orfeó Català interpretaran la Missa de la coronació de Mozart a la Sagrada Família. I la vida continuarà.
