Barcelona durant la guerra (1938)
Peces històriques
D’Eric Arthur Blair, George Orwell (Motihari, Índia, 1903 - Londres ,1950) en el gran reportatge en llibre Homage to Catalonia (Seker and Warburg, 1938). Traducció pròpia. Aquest hivern ha fet setanta-cinc anys de la mort d’aquest periodista i escriptor que es va incorporar a les milícies del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) des que va arribar a Barcelona el Nadal del 1936.
[...] En el tren, durant el viatge des de Barbastre a Barcelona, l’atmosfera del front persistí; la brutícia, el soroll, la incomoditat, els uniformes esparracats, la sensació de privacions, de camaraderia i d’igualtat. [...] Després de tres mesos i mig de front, arribats a Barcelona constatàrem canvis extraordinaris esdevinguts en la vida de la ciutat. Aquells que hi havíem estat l’hivern o la primavera abans hem pogut observar que l’atmosfera revolucionària s’havia dissipat. Està clar que a qualsevol que hagués estat l’agost del 1936 a la capital catalana, quan la sang encara era visible en les taques dels carrers i les milícies s’allotjaven en els millors hotels, Barcelona li podia semblar ara burgesa; en el meu cas, tot just arribat d’Anglaterra en els primers mesos de la guerra, aquella era una ciutat d’obrers, molt més proletària del que podia imaginar-me. Ara, però, aquella onada havia minvat. Barcelona era de nou una ciutat normal, una mica acoquinada i malmesa per la guerra, però sense cap mena de signe extern d’hegemonia de la classe treballadora. Sobtava observar que havia canviat l’aspecte de la gent. Havien desaparegut gairebé del paisatge urbà l’uniforme dels milicians i les granotes blaves; dominaven els vestits estiuencs refinats que són l’especialitat dels sastres del país. Arreu es veien homes panxarruts, cofois, dones elegants i cotxes que feien patxoca. (En teoria, encara no hi havia cotxes particulars; però tothom que volia aparentar sembla que podia disposar d’un automòbil). Els oficials del flamant Exèrcit Popular, un tipus quasi invisible quan jo havia sortit de Barcelona cap al front, rondaven ara pels carrers en nombre sorprenent. A l’Exèrcit Popular hi havia la mitjana d’un oficial per cada deu soldats. Alguns d’aquells militars amb galons havien servit a les milícies i havien estat portats a la rereguarda per ser instruïts tècnicament, però la majoria eren xicots que havien preferit ingressar a l’Escola de Guerra abans que enquadrar-se a les milícies. La relació d’aquells joves amb els seus homes no era pas ben bé la mateixa que es practica en un exèrcit burgès, però hi havia una clara diferenciació social, evident per les desigualtats en la paga i en els uniformes. Els soldats duien una mena de granota de color terròs, molt rude, mentre que els oficials vestien un elegant uniforme de color caqui, amb la cintura ben cenyida, com l’uniforme dels oficials de l’Exèrcit Britànic, però encara més vistós. No crec pas que més d’un de cada vint hagués combatut mai al front, però lluïen al cinturó pistoles automàtiques; nosaltres, al front no les vèiem ni en pintura. Tot anant pel carrer ens vam adonar que la gent ens observava circumspecta per la pinta que fèiem: bruts, sense afaitar, amb roba tronada. Naturalment, com tot home que ha passat uns quants mesos per les trinxeres i línies del front, mostràvem a la ciutadania un espectacle lamentable. No és estrany que cridéssim l’atenció. Això em va desencoratjar. Sospitava que en els darrers mesos havien succeït a la rereguarda coses estranyes: que el poble –la població civil– ja no tenia interès per la guerra, i que retornava la distinció de la societat entre rics i pobres, entre classe alta i classe baixa [...]
