La Barcelona dels cinc milions
Quan algun estranger, de visita a Barcelona, li preguntava a Pasqual Maragall quants habitants tenia la nostra ciutat, ell, amb un somriure murri, responia: "A quina hora?” Amb aquesta pregunta, l’enyorat alcalde assenyalava el flux permanent d'anades i vingudes propi d'una gran capital. El mateix Maragall, però, donava una altra resposta, aquesta de molta més profunditat. La vàrem escoltar per primera vegada en el discurs de presa de possessió l’any 1982 i amb el temps es va convertir en una de les seves dèries: “La Barcelona d'avui es va fer amb una certa brutalitat creadora. La Barcelona metropolitana es farà amb respecte”.
Economista de formació i amb una solvent tesi sobre el valor del sòl urbà, Maragall s'adona ben aviat que la ciutat no s’acaba a l’Eixample ni a les antigues viles annexionades a Barcelona a finals del XIX i principis dels XX, sinó que s’estén per tota la taca urbana configurada per una colla de municipis pràcticament units al cap i casal. Cinc anys després de la seva arribada a l'alcaldia, l’any 1987, Jordi Pujol, amb la complicitat dissimulada d’una colla d’alcaldes metropolitans, dissol la Corporació Metropolitana de Barcelona. Era la institució que governava l’escala gran però s’havia convertit en una nosa per al nacionalisme català –que interpretava la gran ciutat com un dissolvent de la reconstrucció nacional–, i en un perill per als nous alcaldes dels municipis petits i mitjans metropolitans, atemorits per l’ambició visionària del nou alcalde barceloní. Totes dues mirades, de curta volada, han condicionat els endarreriments indiscutibles que encara arrosseguem en clau metropolitana, com per exemple la incapacitat d'haver substituït el Pla General Metropolità aprovat fa quasi 50 anys. Fins a l’any 2010 no es recuperava l’Àrea Metropolitana de Barcelona, aquesta vegada conformada per 36 municipis i 3,2 milions d’habitants. La nova institució de govern arribava, però, quan la ciutat ja començava a fer el salt a l'escala regional.
La ciutat és un ens viu, tant en la forma –l'urbs– com en el funcionament –la civitas–. D'una banda, el procés d'urbanització del territori va creixent, generant taques urbanes compactes formades per diversos municipis. D'una altra, els ciutadans fan ús de la ciutat molt més enllà del seu municipi concret, un fenomen que s'accentua amb l'extensió progressiva del teletreball i la millora de les comunicacions. A la segona meitat del segle XIX els barcelonins cridaven allò d’¡Abajo las murallas!, ofegats per una densitat humana que impedia les mínimes condicions de salubritat i, de la mà del Pla Cerdà, naixia la ciutat moderna, que acabaria integrant els pobles del voltant del pla de Barcelona. Anys després, les migracions de meitat del segle XX feien créixer la ciutat, i la taca urbana absorbia els municipis limítrofs configurant una àrea metropolitana, una taca compacta vista des del cel.
Avui les ciutats ja han tornat a fer un nou salt d'escala i s'articulen en vastes regions urbanes. En el cas de Barcelona, aquesta regió s'estén fins al Maresme, passa pels dos Vallesos i arriba fins al Penedès i el Garraf. L'ecosistema econòmic i social de la regió metropolitana té un funcionament cada dia més integrat i és difícil analitzar les dinàmiques urbanes –mobilitat, treball, habitatge, economia, lleure, comerç...– sense tenir en compte la Barcelona que avui ja s’apropa als 5 milions d’habitants. La segregació territorial té dinàmiques metropolitanes, els reptes de la mobilitat i els objectius ambientals exigeixen la geografia de regió i el sistema econòmic així com els centres de recerca i innovació necessiten estratègies a la mateixa escala.
Aquesta realitat exigeix pensar com cal adaptar els governs locals. De la mateixa manera que la ciutat moderna enderrocava muralles i annexionava antics pobles en un únic municipi; que el salt metropolità, encara que tard, va acabar generant el govern de l’Àrea Metropolitana, avui toca preguntar-se com hem de governar la regió de Barcelona. No es tracta de generar noves institucions, sinó de reorganitzar i simplificar les actuals. El govern local barceloní, en l'actualitat, té quatre nivells: el municipal, el comarcal, el metropolità i el provincial, i a cada nivell li correspon una institució diferent: ajuntaments, consells comarcals, Àrea Metropolitana i Diputació. És fàcil adonar-se que hi ha un excés de nivells administratius i que seria més lògic articular el govern de la ciutat en les tres escales de les urbs contemporànies: municipis, Àrea Metropolitana i Regió. Els municipis continuarien sent les unitats bàsiques dels governs locals, allà on es posa en joc la vida de barri i la convivència; l’AMB hauria de tendir a anar ampliant competències i recursos, ja que nombrosos serveis tenen sentit en el continuum urbà (transport públic, Bicing, residus, urbanisme...), i, per a l'escala regional, la Vegueria de Barcelona respondria a la dimensió regional i coincidiria amb la Barcelona dels 5 milions.
La proposta d’organització territorial de l’Estatut d’Autonomia, escapçat per la sentència del Tribunal Constitucional, substitueix les quatre diputacions provincials, d’inequívoca factura jacobina, per vuit vegueries més adaptades a les dinàmiques regionals del país amb dues funcions bàsiques: un govern intermunicipal de cooperació local i l'organització dels serveis de la Generalitat de Catalunya. En el cas de Barcelona, on la Vegueria coincideix amb l'escala de la regió, el govern de la ciutat podria conformar-se en municipis, Àrea Metropolitana i Vegueria, suprimint consells comarcals (ja s’ha eliminat el del Barcelonès) i traspassant funcions i serveis de la Diputació a la Vegueria.
Qualsevol canvi en la governança s'ha de fer amb molta cura, però ara que ja s'ha presentat el Compromís Metropolità 2030 per a la regió barcelonina que evidencia la necessitat de pensar la ciutat en una escala gran, és el moment de posar-s'hi. Així, si algú us pregunta el nombre d'habitants de Barcelona podreu respondre sense manies que la quarta regió metropolitana d'Europa... té 5 milions de ciutadans!
