Barcelona, cosa de Trias i Colau?
Després del llarg i dramatitzat suspens sobre la seva tornada, Xavier Trias s’ha incorporat amb força al grup capdavanter en la cursa per la vara d’alcalde de Barcelona. Trias torna amb 76 anys i l’afany indissimulat de derrotar Ada Colau, davant de qui va perdre l’alcaldia el 2015. Trias és segurament el millor candidat a què pot aspirar Junts per Catalunya, a desgrat que al mateix temps és una personalitat notablement aliena al que és avui la formació creada per Carles Puigdemont.
Trias i Colau concorreran a les eleccions del mes de maig sota el paraigua d’una determinada formació política, d’una marca. Amb la reputació de les respectives formacions polítiques, Junts per Catalunya i Barcelona en Comú, tant a ell com a ella els passa el mateix: la seva marca personal pesa més, és més rellevant per a l’elector, que no pas la marca dels seus partits.
En el cas de Trias això s’evidencia donant un cop d’ull als últims resultats municipals, els del 2019. En aquella ocasió, Barcelona en Comú, amb Ada Colau de cap de llista, va aconseguir el segon lloc –per darrere de l’ERC d’Ernest Maragall– i 10 regidors. Junts per Catalunya, sense Trias, va sumar-ne la meitat, només 5. El 2011, amb Trias, CiU va aconseguir l’alcaldia amb 14 regidors i el 2015 la va perdre amb 10 (Colau en va tenir 1 més, 11).
Un tret important de la campanya de Trias passarà per difuminar la frontera entre independentistes i no independentistes a fi de poder atraure vots de tot arreu. Així, per exemple, el candidat de Junts ha declarat que mai no facilitarà que Colau repeteixi com a alcaldessa, però, en canvi, sí que podria propiciar que el socialista Jaume Collboni –juntament amb Trias, el preferit de l’establishment barceloní– aconsegueixi la vara. Aquest obviar la divisòria entre independentistes i no independentistes és una tàctica electoral, però al mateix temps s'adiu perfectament amb la idiosincràsia de Trias, un convergent clàssic que, com hem dit, és força excèntric en relació al que avui és Junts. Trias és un convergent dels good old times: de quan governava Pujol, l'1 d'octubre era una data com una altra i ERC un partit decoratiu. No pot estranyar, doncs, que, per exemple, Trias s'absentés el 19 de gener de la concentració independentista contra la cimera hispano-francesa a Barcelona.
Sigui com sigui, la seva irrupció ha trastocat l’equilibri de forces en la cursa per Barcelona. L’èxit de qui s’autodefineix com a convergent i socialdemòcrata depèn en gran mesura de si aconsegueix –per ara no li està anant malament– imposar el frame o esquema interpretatiu segons el qual la partida és sobretot cosa de dos: o Trias o Colau. És a dir, una elecció entre contraris o, també, un plebiscit sobre la labor de Colau al capdavant de la Casa Gran, una Colau que té la característica de generar adhesions intenses però també importants rebuigs. Naturalment, amb aquest plantejament, Trias estaria llançant l’ham a tots els que, més enllà de Junts per Catalunya, no els agrada Colau i no volen que tingui a les mans el timó de la capital.
Òbviament el frame "o Trias o Colau" debilita, tot deixant-los al marge, empenyent-los a la cuneta, els altres dos aspirants amb possibilitats reals de guanyar la cursa, el socialista Jaume Collboni i el republicà Ernest Maragall. Tots quatre alcaldables es troben en aquests moments pròxims en les expectatives electorals que dibuixen els sondejos.
Una pista molt il·lustrativa de com busca Trias abordar la campanya és el dinar entre ell i Colau celebrat el dia 9 d'aquest mes en un agradable restaurant del carrer Diputació, a iniciativa d'ell. En les imatges de la trobada hi veiem dues persones, no pas dos partits. I, el més substancial, no hi apareixen ni Collboni ni Maragall. Sembla que tant a Trias –l’únic alcalde convergent que ha tingut Barcelona– com a Colau el fet que la cursa es percebi com una cosa d’ells dos ja els va bé. Per si no fos prou, tots dos van fer declaracions sobre com havia anat el dinar, i Colau no es va estar de dir que Trias és “el rival principal” a què s’enfronta. Després, Ernest Maragall anunciava que abandona el seu escó al Parlament per concentrar-se en la batalla per Barcelona i, dies després, Collboni deixava l'Ajuntament per idèntics motius.
Més enllà de Barcelona, és evident que una victòria de Xavier Trias –especialment si també aconseguís ser alcalde– suposaria una preciosa injecció de vitamines per a Junts per Catalunya, i una embranzida per al sector pragmàtic de la formació, el sector que està més en sintonia amb el que va ser Convergència.