Barcelona, Colau i el cotxe
Abril de 2020. Mentre la pandèmia de covid 19 desplegava la seva primera onada, el confinament decretat pel govern Sánchez havia paralitzat gairebé del tot la vida social i l’activitat productiva. És en aquest context preapocalíptic que la senyora Janet Sanz, segona tinent d’alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona, manifestà un propòsit polític que potser en circumstàncies normals no hauria gosat formular en veu alta: “És ara o mai, cal evitar que tot això [es referia a la indústria automobilística aleshores aturada] es reactivi, i reorientar empreses i treballadors cap a sectors més nets”.
La tesi segons la qual el govern municipal encapçalat per Ada Colau tenia la idea messiànica de fer-li la vida impossible al cotxe privat dins la seva jurisdicció no és, doncs, cap llegenda urbana, ni la invenció de cap lobi conspiranoic. És un objectiu explícit que, esbossat durant el primer mandat (2015-2019), s’ha endurit i radicalitzat al llarg del quadrienni que ara finalitza.
Per aconseguir-ho, la primera cosa que va caldre fou cultivar sense manies l’art de l’eufemisme, o allò que els francesos en diuen la langue de bois. De convertir carrers en zona de vianants i reduir-hi la circulació rodada a velocitat de tartana se’n va dir “pacificar”; així, pretendre moure’s a 40 o 50 quilòmetres per hora era voler la guerra. Omplir la ciutat, amb l’excusa de la pandèmia, de barreres de formigó New Jersey que, senzillament, inutilitzaven carrils de circulació o d’aparcament, va ser batejat com a “urbanisme tàctic”. Convertir importants porcions de la quadrícula de Cerdà en laberints de direccions i girs prohibits, justificats amb unes jardineres i uns bancs, fou anomenat “crear superilles”. Transformar carrers vertebrals de l’Eixample en pretesament idíl·lics passejos es deia “crear vies verdes”... També es van posar en circulació collonades com allò de “la ciutat dels 15 minuts”, com si poguéssim retrotraure la vida barcelonina a cent anys enrere, a la ciutat desvertebrada on la gent de Sant Andreu o del Clot quasi no es movia del barri i, quan excepcionalment s’havia de desplaçar al centre, en deia “anar a Barcelona”.
En aquesta política de persecució del cotxe, el consistori de l’alcaldessa Colau ha comptat amb la complicitat conscient o inconscient d’un col·lectiu convertit en poder fàctic: els ciclistes i usuaris de patinet, erigits per l’Ajuntament en exemples de mobilitat sostenible i politically correct, a desgrat de l’incivisme de molts i del fet que aquests vehicles exclouen d’entrada un important segment de la població. Això sí que és edatisme!
En tot cas, la construcció de carrils bici i l’expansió generosa dels conceptes de “rambla” o “bulevard” han estat les coartades perfectes per justificar l’estrangulament d’algunes de les principals vies d’entrada i sortida de la ciutat. Primer va ser la Meridiana, i ara li ha tocat el torn a la Via Augusta, on els flamants carrils bici (que passen per damunt de les parades d’autobús!) estan convertint circular-hi en un malson. Paral·lelament, i com que suprimir pàrquings privats no és possible, o requeriria quantioses indemnitzacions, la política municipal passa per eliminar places d’aparcament públic en superfície, cosa que castiga en especial els barris populars i les classes treballadores. I no es pensin que amb tot això s’esgota l’arsenal dels croats de la plaça de Sant Jaume contra el cotxe: la senyora Colau ja ha deixat caure que, per al proper mandat, estudiarà la implantació d’un peatge urbà al carrer d’Aragó; a alguns no ens impressiona especialment, perquè fa dècades que paguem el dels túnels de Vallvidrera.
Tot plegat, amb quin balanç efectiu? La maquinària propagandística de l’Ajuntament parla de problemàtiques reduccions de la contaminació que cap avaluació exhaustiva i de veres independent no ha confirmat, perquè tothom sap que tenir el motor encès durant mitja hora per fer tres quilòmetres contamina més que recórrer aquella distància en cinc minuts. Tothom sap, també, que desviar el trànsit des de l’Eixample cap a les rondes no és cap solució de res. Entretant –copio de l’ARA del 20 d’abril– Barcelona “està més col·lapsada segons el 80% de conductors”.
D’altra banda, no cal tenir dots de profecia per veure que, en els anys immediats, el nostre parc automobilístic experimentarà canvis profunds, revolucionaris; cada vegada es fabricaran i es vendran més cotxes elèctrics, híbrids, d’hidrogen, etcètera, vehicles poc o gens contaminants. Però –i aquesta és la prova definitiva que l’objectiu real de Colau i els seus no és fer baixar la contaminació– aquests nous cotxes de baixíssimes emissions ja es trobaran una ciutat hostil, redissenyada per dificultar-ne al màxim la circulació, per rebutjar-los, per fer-los la guitza. Progressisme? Preocupació pel canvi climàtic? Més aviat doctrinarisme, sectarisme ideològic i un raig inquietant d’enginyeria social. Jo, alcaldessa, decideixo com ha de ser la vida futura dels barcelonins i els la imposo per mitjà de mesures coactives... amb un suport electoral del 20,7%.
Sí, és possible que l’anomenat anticolauisme tingui un efecte bumerang i encara enforteixi les expectatives d’Ada Colau de cara al 28-M. Tanmateix, crec que això no ha d’impedir l’anàlisi crítica d’algunes de les seves polítiques més emblemàtiques, ni confondre’s amb els insults dels feixistes a la plaça Bonanova.
