Barcelona: ciutat contra metròpoli

Resulta frustrant que les fronteres municipals siguin tan poc adequades per resoldre els problemes d’una metròpoli com Barcelona. A Madrid això es va resoldre després de la guerra amb una radical ampliació del perímetre capitalí que males llengües, però ben informades, deien que es feia només perquè la principal ciutat de l’estat espanyol fos Madrid i no Barcelona. La dèria del règim de Franco segueix ben viva. Tanmateix, va permetre que Madrid, amb el pas dels anys, pogués pensar millor la integració de les seves xarxes de transport i la seva política d’habitatge a mesura que creixia la seva població per les diferents allaus immigratòries. Barcelona no ha canviat de perímetre en el darrer segle, des de 1921 amb l’absorció de Sarrià, però les seves fronteres municipals són impossibles de descobrir en una visió aèria atesa la continuïtat del seu teixit urbà. Com a conseqüència, molts dels grans temes de què es parla a la campanya electoral no poden tenir ni un bon plantejament ni una adequada solució a escala municipal. L’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB, amb 3,3 milions d’habitants) es va crear per resoldre aquesta limitació, però va quedar ràpidament superada per l’emergència del que s’anomena "regió metropolitana", que vindria a coincidir aproximadament amb la vegueria de l’Àmbit Metropolità (Barcelonès, Baix Llobregat, Vallès Occidental i Oriental i Maresme), de cinc milions d’habitants. Ni tan sols aquesta captura la centralitat diària de Barcelona per a tot Catalunya.

¿Com es poden resoldre els problemes de l’habitatge o els de la mobilitat quan el marc és completament inadequat? Al llarg del temps, i a mesura que l’economia barcelonina ha crescut, les noves generacions han anat buscant la seva residència més lluny del centre, sempre a la recerca de millors preus (més barats) i millors condicions (més espai). De viure dintre de les muralles es va passar a viure a l’Eixample, després es va saltar a ocupar espais inicialment buits, més enllà de la quadrícula de l’Eixample, i posteriorment a municipis de la rodalia de Barcelona. Aquests van acabar estructurant-se com a AMB, amb alguns serveis compartits. Fins i tot l’AMB es va quedar petita. Els àmbits territorials superiors s’han estructurat més sobre el paper que a la realitat, sense respondre a la necessitat de les noves generacions de trobar habitatge adequat cada cop més lluny. Tot aquest procés ha anat de bracet del desenvolupament del transport públic i privat, que ha sostingut els moviments diaris, amb finalitats laborals, de la població que treballa a Barcelona però que cada cop en viu més lluny. No oblidem que Barcelona atreu diàriament per treballar-hi centenars de milers de persones que viuen fora del municipi.

¿Com es pot tractar adequadament la promoció de l’habitatge si només es pensa en l’oferta que es pot desplegar dins del municipi de Barcelona? És impossible. No es pot pretendre que tots els nascuts a Barcelona puguin quedar-s’hi a viure, com tampoc que tots els nouvinguts hi càpiguen. Dissortadament algunes polítiques intenten forçar aquest encaix i generen greus distorsions. Decep que el debat barceloní ignori sistemàticament l’àmbit metropolità, especialment quan l’alcalde o alcaldessa de Barcelona presideix sempre l’AMB. Ni se’n parla, de l’AMB i de les seves competències, i encara menys de la disponibilitat de sòl i de xarxes de transport amb un esguard metropolità. Això resulta frustrant, a més de ser recepta per a polítiques equivocades. La lògica estrictament política s’ha imposat i només es formulen polítiques a escala municipal que puguin capitalitzar-se en resultats electorals. Sorprenentment, l’espai metropolità, en les seves diferents definicions, no és un espai de competició política i queda completament desatès. En el cas barceloní –i català– això és particularment dolorós pel fet de no disposar de cap autoritat catalana ni metropolitana que controli la xarxa de Rodalies, que depèn d’Adif per a les infraestructures i de Renfe com a operadora del servei. Al final, les competències de la Generalitat queden molt limitades a l’àmbit de la gestió.

¿Com es pot dissenyar una bona política d’habitatge i de mobilitat si no hi ha cap autoritat elegida directament que tingui les competències en aquest camp, essencial per al benestar de la ciutadania? La frustració traspua en tots els debats i eleccions atès que no es poden tractar racionalment ni íntegrament els problemes. L’Ajuntament de Barcelona no resol el problema de l’habitatge en el seu municipi des de fa molt de temps. Els ajuntaments metropolitans, tampoc. I cap d’ells, ni la Generalitat de Catalunya, té prou eines per proveir les infraestructures de transport per atendre les necessitats de mobilitat de la ciutadania. Arribem a les eleccions amb aquesta intensa frustració però també amb absència d’actitud i amb insuficiència de lideratge. Fora bo que els marges de decisió de la ciutadania ho tinguessin en compte.