S’agafen els quatre carrers de la plaça Catalunya i es tallen al trànsit. Els cotxes poden arribar al pàrquing del capdamunt de la Rambla i sortir-ne per la boca del passeig de Gràcia, però la resta queda reservada per a vianants. Es creen unes mínimes voreres al voltant dels establiments comercials, restaurants i hotels, però la carretera en si queda coberta per un exòtic concepte a Barcelona com és el de zona enjardinada, o més concretament, un parc. Es conserven evidentment els elements decoratius existents com les fonts, el monument a Macià, la deessa d’en Clarà, el pastor d’en Gargallo, els llimones i els monjos i els casanoves, els Hèrcules i els Emporions i les navegacions i, evidentment, la gran rodona central amb els coloms. Però la resta passa a ser el més semblant possible a un bosc d’herba, arbres, flors i bancs que permetin anar des del passeig de Gràcia a peu fins a la Rambla o fins al Portal de l’Àngel sense trobar-s’hi ni un sol cotxe. I, a més, sense tallar cap tram de cap artèria fonamental del centre de la ciutat.
Té molt més sentit aquest concepte de zona de vianants que el tall de circulació (il·legal, innecessari i especulatiu) fet a Consell de Cent, com també tindria sentit una idea semblant a la plaça i el parc que envolten la Sagrada Família. Però, pel que fa a la plaça Catalunya, encara avui és una plaça que no és de pas per a res. Fer-ne un parc la transformaria en un indret de veritable obertura i li tornaria la seva funció originària: de fet, fins a l’enderrocament de les muralles era una esplanada d’on sortien els camins cap a les poblacions dels voltants i era ideal per a situar-hi mercats a l’aire lliure. Era, com encara és, el cor de la ciutat per molt que Cerdà pretengués trasplantar-lo on no ha estat mai, a les Glòries (la geometria mai no ha servit per a localitzar l’ànima). De fet, el pla Rovira –alternatiu al Cerdà imposat per Madrid–, sí que preveia una gran plaça en aquest punt. I ho va acabar essent, però no gaire gran, ni gaire pràctica, ni gaire concorreguda o reeixida. Durant un temps sí que va tenir vida, quan s’hi van ubicar cafès i restaurants (el Maison Dorée, el Colón, el Suís, la Lluna...), teatres (el Bon Retir, el Circ Eqüestre Alegria) i barraques de firaires, que és el tipus d’activitat ciutadana que es podria avui recuperar si la plaça esdevingués un parc central.
Perquè el que no té Barcelona són parcs. Ni centrals, ni perifèrics: té dues muntanyes que queden lluny de tothom (tant de bo Montjuïc hagués esdevingut una zona universitària i no només museística) i un parc de la Ciutadella, que avui fa pena de veure per la predominança de la sorra i el ciment (i en tot cas uns petits retallets d’herba mal regada, i ocupats per tendes de campanya, on ja no gosa ningú fer migdiades ni pícnics). Barcelona ha decidit no tenir parcs i, d’aquells que té, reduir-ne el manteniment al mínim cost de manera que arreu només hi abunda una sorra sòrdida i miserable i de vergonya aliena. Turó Parc inclòs, i això que havia estat el minúscul reducte d’imitació de jardí anglès en tota la ciutat. Val a dir que tampoc no hi ha fonts enceses, perquè diuen que cal fer pedagogia de l’estalvi d’aigua, i això quan les alertes i restriccions estan aixecades i mentre en ciutats com Lleida, que hauria de ser la més estricta en aquest tema, l’aigua de les fonts brolla avui alegre i bonica. Això, evidentment, fent servir el circuit de reciclatge d’aigua de què també disposa (però apagat) la garrepa, deprimida, seca Barcelona. Vist tot això, disposar d’un parc central em sembla una bona solució per a la plaça i també per a la ciutat. Tots els estrangers que conec es queixen del mateix: “on puc anar a passejar en un parc al centre de Barcelona?” I la meva resposta és que... bé... ei, però heu vist el mar?
Evidentment, caldria pensar en els horaris d’accés per a furgonetes de càrrega i descàrrega per als comerços, i garantir l’accés al metro i al tren, i establir bé les activitats lúdiques que s’hi podrien desenvolupar segons el calendari (sens dubte, per exemple, un majestàtic arbre de Nadal al centre per aquestes dates), i estar segurs que cal tallar els quatre sentits o si convé en tot cas deixar lliure la circulació, per exemple, a Fontanella si és que el trànsit cap a Urquinaona realment ho necessita. Tot es pot explorar, però per favor: deixin de pensar en places dures i en superilles. Mirin les grans places monumentals que ja tenim. Tot el que (suposadament) buscaven és allí mateix.
