Barcelona i Catalunya, de nou
Diuen que la història es repeteix. A vegades, potser el que passa més aviat és que tendim a repetir els nostres judicis sobre fets històrics diversos. Els canvis recents en el govern de Barcelona, per exemple, han tornat a posar d’actualitat debats que recorden, com en un joc de miralls, els que van tenir lloc en un altre moment de canvi: els primers mandats de Pasqual Maragall a l’alcaldia de Barcelona.
Així, davant la imminència de les eleccions catalanes, han començat a sentir-se veus que alerten sobre els riscos que suposaria que els designis polítics de la capital i els de la resta de Catalunya divergeixin. En particular, s’alerta sobre els perills que el sentiment nacional a la ciutat resulti menys intens que a la resta del país.
De fet, es tracta d’un tema recurrent en la política catalana dels darrers cent anys. El catalanisme contemporani va néixer en paral·lel a l’esclat del creixement de Barcelona. I val a dir que, en aquelles primeres dècades, la seva visió de la ciutat va ser més aviat positiva. Va ser a partir de la Setmana Tràgica quan es van començar a congriar els temors envers l’evidència que el desenvolupament urbà podia produir importants beneficis, però comportava també el risc d’una revolució social.
Així, va anar prenent carta de naturalesa la noció que Barcelona esdevenia, per a Catalunya, “un veritable perill”, com diria Gaziel, o un cap monstruós respecte del cos que l’aguanta, o “el gran gresol on es van fonent les nostres virtuts racials”, com diria Josep Anton Vandellós. Aquesta desconfiança envers el fet urbà, metàfora d’altres temors socials i culturals, va ser ben vigent en el catalanisme conservador al llarg de tot el segle i, com ara veiem, no ha arribat a desaparèixer mai del tot.
És ben cert que, davant d’aquestes visions pessimistes, altres autors van reivindicar el paper imprescindible de la ciutat en la modernització i la transformació del país: de Gabriel Alomar a Antoni Rovira i Virgili, de Jaume Vicens Vives a Oriol Bohigas. Precisament, davant les desconfiances d’aquests dies, potser seria bo recordar la ironia amarga d’Antoni Rovira i Virgili davant d’aquells que veien Barcelona com “la ciutat proterva i satànica que encén la flama de les rebeldies i aixeca la bandera contra els vells Déus”.
Avui, els termes d’aquest debat han quedat irremissiblement antiquats. En els 30 anys que separen la mort del dictador de l’inici de la crisi econòmica, la societat barcelonina i la catalana van passar “de la necessitat a la llibertat”, per dir-ho en la feliç expressió de Marina Subirats. En la darrera dècada, les necessitat i les privacions han reaparegut amb gran força per a una part substantiva de la població. Però, pel camí, la societat ha evolucionat de tal manera que avui les expectatives, els temors i, sobretot, els actors socials són, en bona mesura, nous.
La transformació del territori ha acompanyat, causa i efecte alhora, els canvis socials. L’extensió de la xarxa urbana, la difusió de la urbanització i el desenvolupament de les infraestructures han integrat el territori i han fet cada vegada més de tot Catalunya ciutat. Avui, ni el territori català presenta les fractures entre l’espai rural i l’espai urbà que l’havien pogut caracteritzar, ni Barcelona creix demogràficament a costa de la resta del país. Les formes de vida, les relacions socials, els nivells de renda, les mateixes activitats econòmiques han tendit a convergir, i en tot cas apareixen noves desigualtats que no es corresponen amb les del passat. En aquestes circumstàncies, atiar la vella oposició entre la capital i la resta del país té menys sentit que mai.
L’arribada al govern de Barcelona de forces polítiques i representants directament vinculats a moviments ciutadans ha portat a uns l’esperança i a d’altres el neguit per la possibilitat que es produeixi una ruptura radical en les polítiques de l’Ajuntament. Només el temps dirà fins a quin punt les expectatives i les preocupacions d’uns i altres estaven justificades.
En tot cas, el que de ben segur no contribueix a la comprensió dels canvis a la ciutat, ni a concebre la forma en què poden contribuir a l’avenç del país, és la recuperació d’estereotips territorials que ja eren antics fa trenta anys i que han servit, tostemps, per expressar la por davant la transformació social i l’avenç cap a una equitat més gran. Debatem els projectes polítics per allò que proposen i no pas a través d’imatges caduques. Val més, segurament, mirar d’aprendre de la història que entestar-se a repetir-la.
