Barcelona bada. Isabel Llorach l’espavila (1933)
Peces històriques
De l’article del crític d’art, dibuixant i pintor Feliu Elies, Joan Sacs, (Barcelona, 1878-1948) a Mirador (22-I-1933). Dins l’any tot just acabat van coincidir dos aniversaris d’Isabel Llorach i Dolsa (Barcelona, 1874-1954): el 150è del naixement i el 70è del traspàs. Llorach va destacar fins abans de la guerra del 36 en la vida cultural i social barcelonina amb iniciatives de mecenatge i al capdavant del mític Conferentia Club.
Una dama exemplar hi ha a Barcelona que per ella sola redimiria d'inveterada lleugeresa i buidor l’elit mundana de la qual forma part, si per cas aquesta elit sentís la necessitat de redempció. La dama en qüestió, Isabel Llorach, mereix d'altra banda l'agraïment de les altres classes socials pel seu barcelonisme eficient: eficient perquè és intel·ligent. Si algú en dubtés, l’assabentaríem de la darrera gesta realitzada per l'exemplar barcelonina, i quedaria immediatament convençut. Ens referim a la creació del patronat per a la restauració del carrer de Montcada. Això és importantíssim, no solament pel valor en si de la tal restauració, sinó per la repercussió que una semblant empresa tindria sobre el nostre urbanisme, sobre el caire arqueològic de l'urbanisme barceloní, que és el caire més preciós i més valuós des de molts punts de vista. Tot dialogant sobre la insensatesa del nostre urbanisme arqueologista, em deia aquest altre perfecte barceloní que és Joan Rogent: Barcelona bada. I, efectivament, retraguérem exemples de la nostra negligència urbanista i aviat sumaven esfereïdorament -de tal manera que en els vint anys pròxims la generació actual consumarà potser més destruccions arqueològiques que les generades en el segle XIX, fins ara les més destructores de la història de Catalunya. Empreses com la que ha iniciat a Barcelona la senyoreta Isabel Llorach, i com la que per tot Catalunya realitza l'entitat Amics de l'Art Vell, poden fer molt per contrarestar aquell encegat urbanisme i d'altres barbaritats anti-arqueològiques que no cal detallar perquè tots les sabem o les temem; però aquest contrarestar no serà ben efectiu ni ben ràpid si les corporacions i els particulars no el secunden. En l’obra de restauració del carrer de Montcada, per exemple, l'Ajuntament hauria de facilitar l'empresa i àdhuc ajudar-la. I, si l'Ajuntament fos ardit i més espavilat del que en aquests afers ha demostrat ara i sempre, fins hauria de fer-se seva l'obra de restauració. En primer lloc, perquè ella representa per a la ciutat una millora més valuosa i urgent que d'altres de ben recents i excèntriques que costaren els ulls de la cara. [...] Barcelona bada, realment. Ara com abans la nostra ciutat no sap el que posseeix i, com els salvatges, barata amb infantil engrescament l'or pur dels seus edificis antics per qualsevulla moderna pacotilla de guix o de cartó pintat. Allí on escauria la modernització, aquesta s'opera tímida o carrinclona; i allí on escauria la conservació d'antigues i nobles arquitectures es projecten i es realitzen urbanitzacions destructores. Qui sap doncs si la gesta d'Isabel Llorach assenyalarà la fita que separi el llarguíssim desbarrar arqueologista d'una nova era d'orientació i de sensibilitat en els annals de l'urbanisme barceloní... i si per aquesta via ens refem d'altres grolleres desorientacions.
