Adverteixi’s la forma d’interrogant del títol d’aquest article, abans que ningú es posi nerviós. És evident que Barcelona (malauradament tampoc Catalunya) no té competències per decidir sobre els fluxos migratoris, i que per tant s’ha de limitar a gestionar de manera adequada una política basada sempre en l’obertura, en els serveis bàsics universals, en els drets humans i en el cosmopolitisme. El que sí que poden fer les ciutats, però, és procurar posar més fàcil als seus residents la seva permanència. També, de passada, la seva vinculació afectiva amb la ciutat: sentir-se ben tractat, incentivat, cuidat en definitiva. No es pot tancar una ciutat com Barcelona a ningú que vulgui venir-hi a viure, però es pot afavorir que un determinat ciutadà no vulgui marxar-ne o no hagi de marxar-ne. En efecte, Barcelona pot penjar-se la medalla de saber seduir tots els públics del món, però té una assignatura que ja fa massa anys que suspèn: la de saber seduir prou els seus residents.
Per fer això cal una autonomia municipal infinitament major que l’existent. Barcelona no es pot limitar a establir alguns (pocs) beneficis en alguns casos concrets i quasi sempre vinculats a la necessitat econòmica o la necessitat familiar. Això, estant molt bé, hauria de ser només el començament: a Estrasburg, per exemple, la residència de llarg termini ofereix bonificacions en el transport públic, en sanitat, en educació i en mobilitat urbana. A Berlín, a Estocolm o a Amsterdam els residents de llarga durada tenen avantatges explícits per accedir a l’habitatge públic protegit, amb una escala variable: és a dir, no limitada a “cinc anys” o a “vuit anys” de residència, sinó progressiva. A Milà els avantatges són per reformar l’habitatge, a Viena tenen forma de descompte en diversos serveis públics, a París per l’accés a llars d’infants. Crec sincerament que es pot, sense vulnerar el principi d’igualtat, establir una gradació del temps de residència d’una persona (o d’una família) a la ciutat per premiar d’alguna manera el fet que portin vivint-hi ics anys. Com més anys, més avantatges. I si aquesta línia no vulnera el principi d’igualtat és, primer, perquè els serveis bàsics continuen essent universals per a tothom i així s’ha de garantir sense excepció; i, segon, perquè per accedir a més beneficis no cal ser de cap condició sinó només esperar que passi el temps i demostrar haver tingut un compromís de permanència (via padró). S’assemblaria al concepte culer de “fer planter”: com hem vist, amb grans fitxatges universals no n’hi ha prou per considerar-se un equip cohesionat.
Diverses ciutats de l’Estat han explorat aquestes mesures però han topat, com sempre, amb els límits de l’"autonomia municipal". No és esperable que l’actual consistori barceloní aconsegueixi obtenir més autonomia que la que convingui a la seu central del PSOE, on vas a parar, però no per això deixarà de ser necessari que la ciutat explori els seus propis incentius: i no només amb línies d’avantatges en fiscalitat, sinó amb la de prestació de serveis complementaris als bàsics. Molt lluny d’on som avui dia, on ja seria molt desitjar que l’arrelament no aparegui de facto castigat (ja que aquí el poder adquisitiu és el que és). Sense autonomia municipal sempre acabem de la mateixa manera: empassant-nos models escollits des de Madrid, com ja ho va ser l’Eixample (que era tan poc nostrat que situava el cor de Barcelona a les Glòries, i sort en va tenir del bon gust dels modernistes); com ho va ser El Corte Inglés (encara defenso que la plaça Catalunya és l’única superilla que tindria veritable sentit a Barcelona, però en forma de parc); o com ha estat la Copa Amèrica, que malgrat els esforços dels actes d’inauguració i de clausura, i malgrat el mar, ha acabat resultant llunyana i de vegades de factura innecessàriament madrilenya. L’autonomia municipal ha de servir per ser nosaltres els qui decidim quan enderroquem muralles, amb quin nom bategem l’aeroport i com protegim la nostra classe mitjana. I com beneficiem, a la nostra manera i de diverses maneres, la gent que es queda.
El trumpisme i l’extrema dreta es poden combatre sense passar per l’assimilacionisme, pel sucursalisme, pel jacobinisme, per la gentrificació sense ànima. Hi ha qui vol fer-nos confondre la necessària igualtat de drets amb la igualtat de les ciutats, de les nacions, dels costums, de les identitats. Volen fer-nos creure que tot plegat és un procés irreversible. Doncs no: no ho és.
