Fins i tot en el supòsit que la Lliga acabés acceptant la inscripció de Dani Olmo i Pau Víctor, el mal ja està fet. El govern del Barça va amb el fanal apagat. Ara el club s’excusa en els horaris dels mercats financers, que van tancar per Cap d’Any, i que serien els que haurien impedit la presentació de tots els comprovants dels ingressos necessaris quan i com tocava. Com si el temps i la forma acceptables per a la validació d’un contracte firmat de l’agost, i pel qual es van pagar 55 milions d’euros, pogués ser anar corrent pels despatxos l’últim dia de l’any, per impedir que les dotze campanades transformin el fitxatge en una carabassa. Aquesta justificació dels horaris és prou eloqüent de quina és una part de la realitat personalista, opaca i bunqueritzada de la gestió directiva del club un cop se li descompten la propaganda i el soroll de la grada d’animació digital.
Les corredisses no serien admissibles per a ningú, però ni de bon tros per a un president que va tornar a presentar-se amb els únics arguments de l’experiència i els èxits del passat. La majoria els hi va comprar, en un acte propi de les emocionalitats electorals. Però que les coses no serien com abans es va veure de seguida, perquè l’episodi d’ara recorda les angúnies de quan Joan Laporta va presentar els avals a notaria de matinada, aviat farà quatre anys.
El barcelonisme pot creure, i no s’equivoca, que el Barça no és el club més popular a Espanya, precisament. Però el millor de més de trenta anys de títols constants ha estat abandonar el victimisme, i tornar-hi ara per justificar una mala gestió sí que seria un greu error.
