El Barça i la samarreta blanca
No em fa cap angúnia que el Barça jugui amb una samarreta blanca com a segona equipació l’any que ve, com ha revelat l’Sport. Perquè tal com explica a l'ARA el Toni Padilla, el blanc va ser un color freqüent als inicis del club, i perquè els que vam créixer amb la televisió en blanc i negre recordem perfectament quan el Barça jugava de blanc per no confondre’s amb el rival. La xarxa és plena de fotos d’un elegant Johan Cruyff jugant amb aquella samarreta.
El que em molesta com a soci és que el Barça s’hagi de canviar la samarreta tan sovint fora de casa, encara que no calgui. Aquest any ja ha passat quan el rival va de blanc i blau (Reial Societat), de blanc (Sevilla) o de groc (Cadis). Els clubs tenen una identitat visual i, com el seu nom indica, el Barça és l’equip blaugrana. La segona equipació hauria de ser un recurs extrem, no un costum. Haver de suportar veure el Barça amb una altra imatge sense més raó que les vendes de segones i terceres equipacions és sacrificar els colors per contracte a l’altar dels ingressos. Suposo que els seguidors dels altres clubs es deuen sentir igual, però també s’ho empassen.
Perquè, a més a més, no és només que els clubs estiguin obligats a canviar de samarreta cada dos per tres, sinó que la primera equipació es potineja cada temporada: les franges canvien de gruix, d’ordre o de sentit (la primera samarreta d’aquest any, amb una franja negra, em sembla horrible). I encara més: aquell escut que els socis van considerar intocable en assemblea el dia que Bartomeu en va voler fer desaparèixer l’"FCB", es toca i es remena sense manies i es buida de colors.
El problema no és anar de blanc o de color festuc. El problema és anar perdent la identitat corporativa.
