El Barça i la reeducació electoral de les masses (1974)

De l’article de Vázquez Montalbán (Barcelona, 1939-Bangkok, 2003) publicat ara fa mig segle aSerra d’Or (I-1974). Una mirada crítica a l’evolució de les presidències del Barça que passaven per la tradició tèxtil i després la bancària. Anys després el mateix periodista ho completaria amb al·lusions a successives tradicions: la immobiliàriai l’especulativa. En algun moment de qualsevol època ha semblat que el Barça s’enfonsava.

D’ençà de les que havien enfrontat, als anys cinquanta, Miró Sans i Armand Casajuana, la família blaugrana no havia assistit a unes eleccions tan combatives com les que últimament han protagonitzat Agustí Montal i Lluís Casacuberta. És més, podríem dir que des de les eleccions de febrer de 1936 [les que va guanyar el Front Popular davant el Front de Dretes] Catalunya no sabia el que és una batalla electoral fins que els estats majors dels dos candidats barcelonistes han ressuscitat l’antiga esplendor. Per una banda, la candidatura esportivo-bancària d’Agustí Montal, ajudat per Banca Catalana i Banco Condal; d’altra banda, la candidatura no menys esportivo-bancària de Lluís Casacuberta, apadrinat pel Banco Zaragozano i el Banco Atlántico. A la tradició tèxtil de la política interior del Barça, cal afegir la més recent però no menys consolidada tradició bancària. Casacuberta llançà el seu desafiament electoral al ple de l’estiu, després d'una mala temporada futbolística, quan tant l’equip, com Michels i com Montal es trobaven en una situació difícil. “Semblava que tot s’enfonsava”, em deia un company de junta de Lluís Casacuberta; “era necessari salvar el prestigi del Barcelona”. Entre el desafiament de Casacuberta i les eleccions de desembre, però, hi va haver el fitxatge de Cruyff. Montal recuperava la iniciativa i subministrava a l’apetit devorador dels aficionats el tall potser més saborós del món. [...] Enfront de l’argument Cruyff, els casacubertians no tenien un trumfo electoral tan definitiu. La sentimentalitat esportiva de les masses és extensa i sorollosa, però voluble. L’esperança del retorn del bon futbol, la realitat d’una escalada espectacular a la Lliga i l’evidència que Cruyff era “entre nosaltres” en una miraculosa pentecosta, podia molt més que no pas la revolució des de dalt i des de baix que Casacuberta havia promès. [...] Durant unes quantes setmanes hom especulà sobre el nombre de compromissaris que havien promès el vot als uns i als altres. [...] El resultat és conegut. Hom pot parlar de pallissa electoral, i a Casacuberta li pot costar, si és que vol, capitalitzar l’esforç personal i econòmic d’una campanya treballosa. Sota el lema “El Barça és quelcom més que un club de futbol”, Montal ha obtingut una tranquil·la investidura ratificada posteriorment pel triomfal mes de desembre del fabulós i fabulat Cruyff. El pare de Montal va encetar la dècada prodigiosa de Ladislau Kubala, i Montal junior ha encetat la dècada prodigiosa de Cruyff. Tenim president, tenim equip, tenim país, i de moment no falta petroli.