Un Barça-Madrid amargat

Res del que passa a Catalunya cada any té tanta difusió mundial com el Barça-Madrid. La prova és l’horari: l’han posat a un quart de cinc perquè el puguin veure simultàniament des de Hong Kong, abans d’anar a dormir, fins a Los Angeles, acabats de llevar. 

La litúrgia d’aquest partit convida a sospitar de l’àrbitre, sigui qui sigui, però aquest any hi ha raons de pes per considerar-lo jugador número 12 d’Ancelotti infiltrat: el col·legiat d'aquest clàssic ha expulsat de Messi en avall. N’hi ha prou amb comprovar el silenci culpable amb què han acollit la seva designació els mitjans temorosos del Madrid, que contrasta amb el victimisme provincià amb què el seu canal oficial excita les masses darrerament. 

L’altre clàssic del dia és la porra, que aquesta vegada es presenta bastant equilibrada. El factor camp a favor del Barça queda ombrejat per la quantitat de baixes de l’equip titular de Xavi, que tots els Lamins i Fermins difícilment podran compensar, per més fantàstica que estigui sent la seva temporada. A més a més, Bellingham (Bellinghan, pronunciat a la Castellana) ha començat molt bé. O sigui que es compleix escrupolosament la primera premissa culer: avui patirem. 

Amb tot, aquest Barça-Madrid tornarà a ser una gran distracció, però no podrà ser una gran celebració. Es fa difícil anar de festa televisada quan el món està assistint a dues guerres de les quals no es veu el final i que, de retruc, obliguen les policies a blindar la seguretat dels grans esdeveniments com aquest. Aquesta és l’amarga realitat: el Barça-Madrid, igual que la guerra, es juga a tot arreu.