Aquest dissabte, gairebé a la mateixa hora que començarà el Barça-Madrid, farà cinquanta anys del debut oficial de Johan Cruyff al Barça. Va ser en un partit de Lliga contra el Granada que els que el vam veure no l'oblidarem mai.
Fitxat a l’agost, Cruyff encara no havia pogut jugar perquè la federació holandesa no en donava el permís. El jugador es va acabar quadrant: si no disputava partits oficials no tindria ritme de competició i Holanda es podria quedar sense Mundial. La KNVB va acabar cedint. Quan, a la vigília, a la ràdio van dir que l’endemà Cruyff podria jugar contra el Granada, va ser com sentir la notícia d’un adveniment. Es va desencadenar una autèntica explosió d’energia popular. No hi havia WhatsApp, però no es parlava de res més.
En aquella Catalunya en blanc i negre vigilada pel governador civil, feia un mes que havien detingut Puig Antich i faltava un mes perquè Xirinacs comencés la vaga de fam davant la Model. El matí d’aquell 28 d’octubre, la clandestina Assemblea de Catalunya s’havia de reunir en comissió permanent. Els grisos se’n van assabentar i van detenir 113 membres.
Aquella tarda, el Camp Nou, aleshores de dues graderies, estava a rebentar. Cruyff no va fallar. La segona part va ser una exhibició dels Rexach, Marcial, Sotil i Asensi. 4-0 amb dos gols de l’holandès. Vam ser testimonis d’un alçament de llum a la tenebra. Tota una generació de barcelonistes ens vam sentir desacomplexats i guanyadors per primera vegada a la vida, i notàvem que aquella confiança era moderna i encomanadissa.
Al final del partit van preguntar a l’entrenador visitant què li havia semblat Cruyff i va contestar: “Se l’ha vist poc humil, al camp s’hi va a jugar i no a aixecar les mans”. No estaven acostumats que un jugador del Barça, aquell cinquè Beatle, li tragués la llengua a l’Espanya de Franco.
