Les metàfores són poderoses. Fan titulars, apel·len a les emocions, són etiquetes, no s’esborren i tothom les entén, però després cal baixar la metàfora al terreny del diagnòstic per trobar el remei, i aleshores les coses no són tan fàcils. Què vol dir Xavi quan diu que l’equip del Barça no té ànima? Si vol dir que els jugadors no s’esforcen prou, alguna cosa hi deuen tenir a veure l’entrenador i el seu staff, per bé que la primera responsabilitat recaigui en els jugadors, que estan tenint un rendiment molt per sota del que s’hauria d’esperar d’una plantilla que hauria de fer un futbol més competitiu. És inadmissible haver de mirar el Girona amb prismàtics a la classificació.
Hi ha una relació molt directa entre la marxa de l’equip i la del club. Si hi ha partits en què el Barça no té ànima és perquè ja fa anys que la va perdent. L’equip no va bé perquè el club no va bé, endeutat fins al límit de la fallida, activant palanques que fan curt: el Barça no té la plantilla que vol sinó la que pot.
Raphinha es va tapar les orelles després de marcar un gol. Una altra metàfora: el que diguin els aficionats ens és igual, només s’accepten aplaudiments. El futbol professional ja fa temps que es tapa les orelles per sentir només el dring dels diners. En el cas del Barça, es comença definint els partits com "un producte", es continua dubtant entre si pujar a Montjuïc ha de costar el doble o la meitat que anar al Camp Nou i s’acaba decidint que ja no s’enviarà el carnet de soci a casa, amb una ignorància supina del que representen els vincles simbòlics entre els socis i un club que, a més a més, fa gala de ser alguna cosa més. Es van tallant fils de relació afectiva. I així és com es perd l’ànima.
