El Barça i la globalització del futbol

Una cosa bona que té el Tata Martino és que pren decisions, segons explica a les rodes de premsa, sense deixar-se portar per la darrera roda de la fortuna.

El club hauria de fer el mateix davant de la sanció de la FIFA, més enllà del desenvolupament judicial del cas: no canviar de rumb, almenys en el que és fonamental. És més, potser, argumentaré al final, la millor decisió possible és insistir més que mai en un cert rumb.

La globalització del futbol ha coincidit amb l’època de gran èxit de l’equip de futbol del Barça, un èxit basat sobretot en la utilització des de finals dels anys vuitanta de diferents variants del futbol total que ja s’havia utilitzat anteriorment amb l’arribada de Rinus Michels a la banqueta a inicis dels setanta. Michels va trobar un terreny adobat amb un gust pel futbol tècnic i ofensiu d’alguns jugadors i treballadors de la casa. Per globalització del futbol em refereixo a l’explosió en les audiències i els recursos econòmics arran de tres canvis que van tenir lloc simultàniament a mitjans dels anys 90: la sentència Bosman, l’aparició de la Champions League en el seu format actual i el boom de noves tecnologies televisives, com ara la televisió per cable i per satèl·lit o de pagament.

L’impacte inicial d’aquesta triple coincidència va ser el fort augment del moviment dels jugadors adults, al qual de fet el FC Barcelona ja havia contribuït anteriorment. Aquest canvi va afectar més els rivals que el Barça, que sempre havia fet grans fitxatges i que els combinava amb jugadors del planter i de la resta d’Espanya (en els 80 i 90, molts bascos). El Barça sempre havia sigut un club obert al talent estranger, de fet per això ha anat adquirint una manera de jugar associada al futbol total dels holandesos de finals dels anys 60 i d’inicis dels anys 70. Les conseqüències de la liberalització del moviment de treballadors futbolistes amb la sentència Bosman i l’augment de recursos van ser una concentració creixent de talent en els clubs i un augment de la igualtat entre seleccions, segons l’economista Branko Milanovic. Posteriorment, l’augment dels moviments globals de factors productius associats al futbol s’ha traslladat també al capital i a jugadors infantils. Pel que fa al capital, la concentració creixent del capital que ha descrit l’economista francès Thomas Piketty es manifesta al futbol amb la irrupció de magnats i fons inversors de països no democràtics, o democràtics en vies de desenvolupament amb greus problemes de corrupció, que han comprat clubs amb un gran potencial. On no han comprat clubs, han jugat un paper important en la publicitat i esponsorització, com en el cas del Barça. Pel que fa als jugadors infantils, el periodista xilè Juan Pablo Meneses ha descrit el món d’interessos i tràfic sense escrúpols que es mou darrere de l’intent de trobar nous Messis en tots els continents, un món en el qual han participat els grans clubs. En el llibre de Meneses Niños futbolistas el Barça apareix en un lloc destacat.

L’impacte de la globalització en el Barça també s’ha fet notar en el perfil dels presidents. Aquest perfil sempre havia reflectit el poder de diferents sectors dominants de la burgesia catalana. Des de la presidència de Laporta, els nois del PowerPoint són part d’unes elitsinternacionalitzades que parlen idiomes, amb més o menys encert. Les seves ambicions internacionals de vegades els han portat a relacionar-se precisament amb personatges que juguen o intenten jugar un paper important en la mobilitat del gran capital en el futbol, ja sigui a l’Uzbekistan, al Brasil, a Qatar o a Manchester.

Mentrestant, sobre el terreny de joc el Barça ha mostrat un compromís no sempre lineal amb el planter (dels vuit que acostumen a jugar del planter, tres han hagut de ser recuperats i tres o quatre, si hi afegim Puyol, encara són herència del planter de Van Gaal ) i amb el futbol total (entrenadors holandesos i catalans s’han alternat amb tècnics argentins o anglesos -amb el cas del serbi Antic durant uns mesos-, i alemanys als anys 80).

L’acusació de la FIFA, independentment de com acabi el cas, obliga el Barça a replantejar la seva estratègia. És molt més fàcil descriure el que ha passat fins ara que pronunciar-se sobre què s’hauria de fer a partir d’ara. Els èxits de les dues darreres dècades no són fruit d’un disseny, sinó d’una evolució adaptativa a la qual han aportat elements persones molt diverses, no totes cèlebres o ben recordades pel públic i el periodisme dominant. Però precisament intentant aprendre de com han anat les coses, alguns elements de singularitat, degudament adaptats al pas del temps, s’haurien de mantenir i probablement aprofundir. Com ha dit l’especialista anglès en economia de l’empresa Colin Mayer, les organitzacions poden fer coses que les persones individuals no poden fer. Per exemple, assolir i mantenir compromisos que depassen els individus que hi passen. En aquesta línia, el Barça podria singularitzar-se aprofundint en una doble estratègia, que ja s’ha practicat amb èxit però sense un compromís total. Aquest compromís es podria oficialitzar amb un gran pacte entre famílies que fixés alguns criteris i els salvaguardés de la necessària alternança i competència electoral:

1) Participació en la competència per atreure factors, però amb un compromís institucional de transparència total, pagament d’impostos, màxima eficiència, legalitat i bon govern. El populisme barrejat amb el diner reflecteix el gran èxit del futbol, però alhora és la seva gran debilitat: el Barça necessita estabilitat i eficiència en el mercat de fitxatges i en la gestió del planter, dos mecanismes amb unes fronteres cada vegada més difuses, com il·lustra el cas de la FIFA.

2) Un compromís sense marxa enrere amb un model basat en el planter dintre de la legalitat i de compromís amb un estil de joc i una cultura futbolística que enllaci amb el millor del futbol ofensiu europeu, que troba la seva màxima expressió en el futbol total. Aquest és precisament el punt dèbil de Martino: que ell mateix diu que ve a aprendre-ho, això. I està per veure si ha de pesar més la necessitat de tenir banquetes estables o la de tornar al tronc del futbol total europeu.