Les grans cites europees de la setmana han acabat malament per al Barça. I això que, en el moment que Araujo va ser expulsat, els blaugranes tenien dos gols d’avantatge a l’eliminatòria, però l’equip es va encongir, l’entrenador es va crispar fins a ser expulsat un altre cop, i va acabar rebent una golejada. Eliminats de la Champions, quedava el consol amb el City de Pep Guardiola, que fa un futbol excel·lent i juga amb una preparació física poderosa. Doncs tampoc.
D’entrada, el trist despertar culer d’aquests dies ha consistit en acceptar que aquesta serà una temporada en blanc. Però això no és el pitjor: el Barça tindrà un altre entrenador l’any que ve, el tercer en els tres anys de Joan Laporta, de manera que al costat de la frustració d’aquests dies s’afegeix la incògnita que significa haver de tornar a començar un projecte nou, de la mà, tot sembla indicar-ho, d’un entrenador el principal mèrit del qual és que té un caixet assumible i és de la corda presidencial.
Al costat de la frustració i la incògnita hi ha un tercer element, que és el de la desorientació. Fins dimarts a la nit mateix, Xavi era l’entrenador que el president volia que continués. Xavi va anunciar la seva dimissió en diferit no fa ni tres mesos, l’equip va millorar i es va crear un clima que, si al final sonava la flauta en forma de títol, Xavi no tindria més remei que continuar per aclamació popular. El futbol pot ser un estat d’ànim, però els projectes sòlids no poden dependre de per on bufa el vent. Si hi afegim un endeutament crònic i una dificultat per finançar-se que no permet anar al mercat a fitxar els millors com ans solia, el panorama del Barça és precari.
La pròxima tardor ens portarà l’inici dels actes del 125è aniversari del club i la tornada parcial al Camp Nou. I, sobretot, portarà més experiència a Pedri, Gavi, Lamine, Balde, Cubarsí, Fort o Guiu, amb els quals el futur pinta més falaguer. Però, fins ara, la collita ha estat pobra.
