Ser del Barça avui

Perquè el món del símbol trobi lloc en la nostra sordidesa quotidiana ha de complir certs requisits. D’una banda, han de donar-nos plaer. Un dilluns de pluja escoltarem només aquell disc que ens doni consol; i només llegirem al metro allò que ens dispari les endorfines, arraconarem allò que ens eleva l’esperit però ens deprimeix.

El futbol no funciona diferent, amb la particularitat que no són les persones, sinó les aficions, les que configuren la seva idea del plaer. N’hi ha, per exemple, on en tenen prou de guanyar. La suma interior (+3) dels punts d’un 1-0 al cuer ho justifiquen tot i ho netegen tot. En trobem a Barcelona, a Madrid, arreu.

Des d’aquesta cosmovisió i davant un clàssic com aquest, amb un equip fort, líder i en quarts de Champions, i un de petit que juga els dijous, el més normal seria fer-se del Madrid deu minuts abans del xiulet inicial. El conjunt que governa Casemiro està consolidat de fa anys, té una imponent solidesa defensiva i prou inspiració en camp rival per guanyar de manera sumària. El clàssic, doncs, hauria de ser un espot de 90 minuts de madridisme que li fes guanyar adeptes arreu del món.

Però el relat no encaixa. Possiblement massa gent a tot el planeta, davant la disjuntiva de blanc o blaugrana, triarà Busquets. Mirem d’explicar-nos per què.

D’entrada hi ha la bellesa. El símbol no és només plaer, hi ha tradicions on la victòria no és tan fonamental, indrets més sofisticats i tortuosos que aspiren a un mínim d’estètica i de relat en allò que fan. I de reüll veiem Pedri flotant sobre la gespa i pensem: ai. L’amor funciona tal qual.

Atenció, ens diran alguns, que hi ha Modric. Tota la raó: el petit geni hiperactiu croat. ¿Per què hauríem de preferir Pedri, que segueix en el terreny de les promeses, a Modric, d’imponent carrera farcida de títols i distincions? ¿En nom de quin déu es pot preferir Gavi a Kroos?

L’explicació, possiblement, està en el fet que el futbol no és només plaer i bellesa. També hi ha l’esperança, la promesa. Igual que a la vida costa trobar l’amistat en qui no has de tornar a veure i no és habitual estudiar llengües ja mortes, el món del símbol requereix una certa il·lusió de continuïtat, que tot està per fer i tot és possible, la complicitat d’un Cronos que ja està tip de la vella guàrdia blanca.

Davant un xoc encara desigual entre un equip en construcció i un conjunt ja quallat, ¿per què hauríem de reivindicar-nos com a culers? Potser per una relació més estreta amb la bellesa, potser perquè sabem que aquesta barqueta fràgil que surt del port té per davant un viatge formidable. Tant, que no ens volem perdre ni les derrotes. Tant, que només imaginem un món de zero-cincs.