Una de les preguntes més transcendentals que es fa una mare feminista quan té una filla és: què faig amb la Barbie? Quan les nenes la demanen per primer cop, els comprem aquest tros de plàstic carregat d’imposicions estètiques, estereotipada i hipersexualitzada i deixem que juguin amb la famosa nina i s’integrin en la cultura dominant que l’ha convertit en una icona d’abast mundial? Ah, amigues, ser mare i voler desconstruir el gènere no és gens fàcil. Jo de petita jugava amb un parell de pals creuats i relligats que cobria amb retalls de tela de manera que no puc analitzar en primera persona el pes de la rossa en la meva pròpia construcció com a dona.
Que fins a l’arribada de la Barbie les nenes només jugaven a ser mares, tal com afirma la narradora de la pel·lícula ara estrenada, és una veritat esbiaixada aplicable a la realitat nord-americana (i puritana) de finals dels cinquanta en què es va començar a comercialitzar la creació de Ruth Handle, però no és un fet universal. A totes les cultures les nenes han jugat a ser i a fer el mateix que les dones adultes que les envoltaven. I per descomptat que les tasques de la maternitat no podien deixar d’aparèixer en l’univers simbòlic infantil, que és entreteniment, però també espai de construcció del propi imaginari formulat amb les referències imposades per la cultura que envolta l’infant i que serveix per exorcitzar els fantasmes i les pors i desafiaments de la vida mateixa.
Quan les nenes juguen amb les seves barbies no són conscients del rerefons masclista que encarna la nina. Elles només tenen un pal creuat de plàstic per pentinar, vestir i desvestir. Si la nina no fos tan realista potser se salvaria del perill d’una imitació massa literal que en poden arribar a fer algunes nenes quan comencen a créixer (a la cua del cinema, l’altre dia, n’hi havia moltes que havien caigut en el parany i semblaven còpies en carn i ossos de la joguina). El més inquietant de la Barbie és, però, la seva fetitxització, ja que té els atributs no d’una dona típicament atractiva per als homes, sinó que sembla dissenyada a mida del gust d’un tipus de senyors molt concrets: els pervertits amb fílies com la fixació amb els peus petits i deformats o els sàdics que les prefereixen primes i senten plaer d’imaginar que les dones passen gana. Potser és anar massa lluny i estic carregant la Barbie de significació adulta, però la cosa encaixa quan descobrim que Ruth Handle es va inspirar en una joguina per a homes adults, la Bild Lilli, que va sorgir d’una tira còmica considerada gairebé pornogràfica a l’Alemanya dels anys 50.
Sigui com sigui, no es pot negar que la Barbie representa l’evolució de les dones al món occidental, de la mestressa de casa com a ideal a la bomba sexual disponible, cosa que no és exactament un alliberament si tenim en compte el panorama que ha portat la hipersexualització a nivells mai vistos. No hi ha res d’emancipador en fer que totes les nenes del món somiïn amb convertir-se en objectes de desig dels homes encara que sigui de manera subliminar. Per això el film, tot i que no deixa de blanquejar els elements perniciosos de la joguina amb una reformulació autoirònica de les crítiques, a les mares ens deixa amb un regust agredolç: ens recorda que a Barbielàndia, on les nostres filles juguen en un món perfecte, no hi ha lloc per als pervertits o els fetitxistes perquè és això, un món de nenes. Esperem que elles, com ha fet Greta Gerwig, algun dia puguin reinventar tot l’univers simbòlic que els haurà deixat la rossa i en facin una lectura irònica, sarcàstica, carregada de girs metareferencials, una Barbie postmoderna de la qual puguin rescatar i preservar el joc infantil innocent tot desconstruint-ne els elements més tèrbols. O això, o les mares comencem una lluita titànica per esborrar-la de les infàncies de les nostres filles.
