Barbie: més mercantilista que feminista
Vaig anar a veure la pel·li Barbie perquè una amiga feminista em va dir que no era propaganda de Mattel, sinó un suport al feminisme que ressaltava el domini dels homes al món. Amb la ment oberta em vaig presentar al cinema, només per sortir-ne doblement decebuda: no només com a feminista, sinó també com a persona: les narratives que empreses, governs i altres entitats creen són tan poderoses que poden manipular els pensaments i accions de milions de persones. En aquest cas, crec que la meva amiga va caure de quatre potes en la trampa de la història creada per Mattel, que segons el meu parer no té més objectiu que vendre nines.
La història relata un món fictici habitat, presidit i gestionat per múltiples Barbies. Els homes hi apareixen com a actors secundaris que només cobren sentit quan les dones els porten a escena; si no, per ells mateixos, no són res. El problema neix quan una Barbie perd la seva puresa al pensar que la seva vida tan perfecta es pot acabar. Aquesta vulnerabilitat fa que l'expulsin de Barbielàndia i l'enviïn a un exili temporal al món real. Acompanyada del Ken, que és més un gosset que un nòvio, la Barbie es troba al món real amb la desagradable sorpresa que no són les dones sinó els homes, els que dominen, i que hi ha molts humans que detesten el cànon perfeccionista que ella i les seves representen. La nostra heroïna aconsegueix tornar a Barbielàndia, on veu que el Ken, inspirat pel món real, ha donat un cop d'estat i ha imposat la llei masculina. Amb l'ajut d’algunes companyes, la Barbie aconsegueix distreure els homes, enfrontar-los entre ells i així recuperar el poder femení. L'únic canvi al final és que els homes poden tenir alguna opció d’ascens social.
La pel·lícula està plena de cops d'humor que, malgrat ser graciosos, fan comèdia d'un tema prou seriós com és la permanent discriminació de la dona. De la mateixa manera, la brutalitat amb què es presenta el món masculí, com a cavernícola, em sembla que té poca gràcia, precisament per la semblança amb la realitat. Precisament aquest és el meu principal problema amb la pel·lícula: la trivialització d'uns temes que encara tallen i aturen moltes vides, com l'agressivitat masculina i la discriminació femenina.
En segon lloc, el món femení de Barbielàndia es presenta com pura ximpleria: molt rosa i tan fictici que quan algú es planteja una cosa tan real i natural com la mort, van i la fan fora. Mattel ha perdut l'oportunitat de presentar una idea de món femení amb més substància: ¿Hi hauria guerres i fam al món si les dones tinguessin el poder? Com canviaria la societat? Espero que les dones al poder procuressin una societat menys rosa, menys de plàstic, irreal i insubstancial que la que ens presenta Mattel.
Un tercer problema: les Barbies fan caure el règim masculí ensarronant els homes: fan que s'enamorin d'elles i després els donen carabasses perquè acabin barallats entre ells. O sigui, Armas de mujer un altre cop, res d'imposar-se perquè es tenen millors idees, més capacitat executiva o per establir un món millor. A més, en una escena veiem una rotllana amb més de deu Barbies ensarronant deu Kens: si per estadística més o menys un 10% de la població és gai, on són les Barbies i els Kens gais? No apareixen en aquesta escena perquè Mattel perdria vendes entre els votants de Vox i de tots els països i persones que culpen els gais dels seus mals perquè culpar una minoria sempre és més fàcil que culpar l'establishment.
La meva decepció va augmentar encara més quan al sortir del cinema vaig veure moltes dones fent-se fotos a la cabina rosa que s'ha instal·lat en moltes sales. Totes volien ser Barbie!
Per a què volen un món ximple i rosa? I els homes, també volen ser servidors o dominadors cavernícoles? Qui guanya amb aquesta pel·lícula? Els homes, no. Les dones, menys. Guanya Mattel, que ha creat una narrativa un 2% feminista i un 98% comercial.