Barberia Kim
SI L'ARA I EL RÈGIM de Kim Jong-un es posaren d'acord xalaria com un porc en un bassal de fang viatjant a Corea del Nord per fer un reportatge, diguem-ne turístic, d'aquell país tan hermètic. Capdevila, no cal que em pagues; em sent pagat amb la il·lusió que tinc pel tema. Les despeses, això sí, a mitges (despeses vitals: em sembla que no hi trobaré antres de gaudi). Fins i tot podria aportar idees per si algun dia (algun dia) Catalunya és sobirana. No sóc gaire de menjar exòtic. Així doncs, la factura serà barata. Poca broma, m'hi jugaria la pell. Pyongyang té els míssils orientats cap a les bases de l'exèrcit dels Estats Units i Corea del Sud. No em preocupa la resposta del contraatac, sinó la desconfiança amb els artillers de Kim Jong-un, dels quals no m'estranyaria que hagen fabricat, sense saber-ho, armes amb efecte bumerang.
Però no hi aniria per la imprevisible (desitge) guerra que anuncia el règim. No. És per una notícia que vaig trobar navegant per internet. L'estimat líder Kim ha editat un catàleg, de compliment obligat, de pentinats per a les dones. El catàleg mostra divuit fotos de models amb els formats dels pentinats. Sorprèn la varietat; tant, que les dones, segons la font, ho troben un símbol de modernitat (un d'ells el feia servir la meua veïna Antonieta, soltera en pau descanse), un senyal d'obertura del règim.
Tanmateix en cap fotografia s'observen cabells llargs, per tal que siga còmode i pràctic (val a dir que les casades, abans del nou catàleg, ja tenien prohibit dur els cabells llargs). La policia ha rebut l'ordre d'arrestar les senyores o senyoretes que no segueixen les renovades normes. D'immediat seran conduïdes a una perruqueria per a que, amb total llibertat, trien un pentinat d'entre els divuit divulgats. D'altra banda, el catàleg també té la seua lletra xicoteta. Les dones no poden vestir texans (els pantalons han de ser de pinça), res d'abrics amb colors estridents (mariconades, ni una) i prohibides, severament, les minifaldilles. En el cas dels homes (l'estimat líder pensa en tot), els cabells no han de sobrepassar els cinc centímetres de llargs. Si són més llargs, el règim els acusarà d'efeminats i contraris al sistema. Ací la policia haurà d'estar alerta. No és fàcil diferenciar, a primera vista, cinc de sis centímetres.
Això que he comentat és tot el que ens ha arribat, de moment. M'imagine que tenen altres catàlegs de prohibicions de la mida de la Bíblia. Per exemple, no he observat cap coreà del nord amb barba. En fi, per a un occidental curiós amb ganes d'escriure i descriure un país original, Corea del Nord és un bombonet literari que donaria, segur, per a una sèrie de reportatges. Només tinc el dubte de si signar el treball amb el meu nom o fer servir el pseudònim Zo Sun Il, com és conegut el camarada Alejandro Cao de Benós, català ambaixador oficiós del país, amb tres centímetres, si fa no fa, de pèls al cap. De la mida del cervell no en sabem res.
COM PASSA SOVINT quan es fan declaracions sorprenents s'alça una bona polseguera i dies després ens n'oblidem. Amb tot tinc retallades les paraules del president de l'Eurogrup, Jeroen Dijsselbloem, advertint que el cas de Xipre pot ser el model per a futures fallides bancàries. Alemanya i els països nòrdics estan tips de pagar incompetències. No hem de menysprear, doncs, les manifestacions del president, ço és, que els accionistes, grans o mitjans dipositaris i clients en general carregaran amb els problemes del seu banc, evitant el càstig a la resta de ciutadans. S'han apressat a dir-nos que els bancs espanyols, després de la injecció econòmica del BCE, estan sans (disculpes per l'expressió: i una merda!). Si em tocara l'Euromilió, els faria una botifarra de pagès. Més encara: convocaria una roda de premsa per anunciar que pagaria els impostos ací, però els diners els tindria en un país on la incompetència i la rapinya estiga penalitzada.
Per altra part, el senyor president de l'Eurogrup, arribat el moment, potser entendrà per què valencians i catalans també estem tips de mantindre altres autonomies des de fa gairebé quaranta anys, com si nosaltres no tinguérem aturats, pobres i famílies desnonades. Solidaris, sí; idiotes, no. I posats a ser solidaris m'estime més ajudar Somàlia. Jo, com els espanyolistes, també sóc ciutadà del món.
