Fa temps que la política espanyola, sobretot pel que fa al funcionament intern de l'estat espanyol, s'ha villarejitzat, si es pot dir així. És a dir, no tan sols un individu com Villarejo (que és interessant perquè dona una mesura prou exacta de què vol dir, a Espanya, ser un patriota) hi té un protagonisme inusitat i abusiu, sinó que l'actualitat informativa s'ha empeltat del seu llenguatge, que hem anat aprenent a força d'haver d'escoltar els àudios que ell mateix gravava, obsessivament, de les converses que mantenia amb tothom, a fi de poder utilitzar-les en el futur com a instruments d'extorsió.
En aquesta ocasió es tracta de l'anomenat cas Kitchen, sobre els fons reservats que (presumptament) va utilitzar el govern del PP per fer-li espionatge a qui havia estat el seu tresorer, Luis Bárcenas. El jutge Manuel García Castellón, d'afinitats més que clares amb el PP, havia arxivat el cas, però Anticorrupció hi insisteix davant de l'Audiència Nacional, i aporta com a prova uns àudios de Villarejo conversant amb qui era aleshores el secretari d'estat de Seguretat, Francisco Martínez. Villarejo i Martínez parlen obertament sobre la implicació de María Dolores de Cospedal i Mariano Rajoy en l'afer: “El Barbas quiere saberlo todo”, afirma Villarejo en referència al president del govern d'Espanya. (Consignem que el rei emèrit, Joan Carles de Borbó, solia referir-se, en privat, a Fidel Castro com el Barbas: gràcies, doncs, al nivell educatiu dels seus pròcers, la política espanyola ha fet una estranya parella que va de la dreta post o neofranquista del PP fins a la revolució dictatorial de Castro i el castrisme, agermanats per l'apel·latiu el Barbas.)
A banda de la grolleria dels interlocutors, els àudios que aporta la Fiscalia Anticorrupció donen fe, una vegada més (encara que no sigui la seva intenció), del fet que Rajoy no era cap babau que baixava constantment d'una figuera, com ell s'esforçava a fer veure. Rajoy, com no podia ser altrament, estava –havia d'estar– perfectament al cas del que passava dins la cúpula tant del seu partit com de l'executiu que presidia. I, per tant, els grans casos de corrupció que segueixen pesant damunt el PP (alguns encara presumptes, d'altres ja demostrats i sentenciats) havien de passar no tan sols per les seves mans, sinó que sovint havien d'haver estat ideats des dels seus despatxos. A Rajoy l'hem vist mentir de manera flagrant davant de la justícia: ho va fer declarant sobre la trama Gürtel (on es va voler presentar com aquest ésser que ho ignorava tot sobre el partit del qual era secretari general, un cas que, si fos cert, seria únic a la història) i en el judici del Procés, en què el lehendakari Urkullu va deixar en evidència, amb la seva declaració, la falsedat del testimoni lliurat tot just el dia abans per Rajoy. Siguem doncs conscients, almenys, que el Barbas va actuar des de la presidència com un desaprensiu i com un (presumpte, presumpte) delinqüent, però que campa ben a lloure i res no fa pensar que això hagi de canviar, per molts àudios villarejistes que s'acumulin.
