Els bàrbars

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsGuernica ha estat destruïda. Resta del que fou el fogar de les llibertats del poble basc, l’indret solament, les pedres. La Casa de les Juntes, el cèlebre arbre símbol de la Pàtria, han desaparegut calcinats per les bombes dels avions alemanys al servei de Franco. Doble atemptat, doncs, atemptat contra una vila de poc més de tres mil habitants sense defensa, i atemptat contra el que aquest poble representa per als fills del País Basc. Atemptat, encara, contra els tresors arqueològics i històrics que encloïen les pedres d’aquesta vila. Són els que es diuen guiats per Déu que cometen aquests actes de crueltat, els qui es titulen salvadors de la civilització, els qui afirmen que volen salvar Espanya, encara que hom no capeix com pot ésser salvat un poble destruint-ne les vides i les pedres més venerables amb soldats estrangers. Perquè tot ha mort a Guernica: homes i pedres. Tot ha mort, menys allò que no pot morir: l’ànima del poble basc aclaparada avui pel dolor i renaixent demà, fruit generós de la sang que assaona aquella noble terra. Ni Franco ni les legions de Hitler, ni tot llur furor i crueltat, no mataran mai l’esperit de Sabin d’Arana, el gran patriota, ni el tresor espiritual d’un poble que lluita i mor pel seu idioma, per la seva religió, per la possessió de la terra damunt la qual ha nascut i damunt la qual sap morir. Davant d’atemptats com el de Guernica i com els que cada dia cometen els traïdors damunt Madrid, no és difícil destriar quins són els civilitzats i quins son els bàrbars en els dos bàndols que lluiten a Espanya. Si són els que destrueixen i assassinen, en complicitat amb gent estranya a llur pàtria i llur raça o els que noblement es defensen per desfer-se del jou que volen imposar-los. El País Basc i Madrid porten ben alta la bandera de la civilització. Cap poble no ha fet tant a favor dels ostatges ni per a atenuar els estralls d’aquesta guerra com el noble poble d’Euscadi que ha romàs fidel a la República; no hi ha exemple en la història d’un estoïcisme i d’un concepte de l’honor semblant al que demostra aquest Madrid martiritzat, que sap que a les ambaixades s’aixopluguen milers de feixistes conspirant contra seu i que no obstant s’ha fet un deure de respectar-los la vida mentre els seus fills van deixant la seva pels carrers i dins les cases per culpa dels esclats d’obús que els trameten des de fora els que no cerquen més que assassinar-los. [...].