Bàrbars i Borbons / Espies i espills

Bàrbars i Borbons

He tingut una setmana de novel·la històrica. Dilluns, al vestidor del gimnàs, un veí de taquilla em va explicar que s’estava llegint el llibre de Santiago Posteguillo que va ser el més venut, en castellà, d’aquest Santi Jordi. Roma soy yo li estava agradant molt perquè –em va dir– li explicava la veritable vida de Juli Cèsar i perquè la novel·la estava “molt ben documentada”. Aquella mateixa tarda, en Joan-Lluís Lluís parlava, a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, del seu èxit Junil a les terres dels bàrbars, que li ha valgut el Premi Òmnium al millor llibre publicat enguany. És la fugida de l’Imperi Romà d’una adolescent que busca el poeta Ovidi i tres esclaus que busquen la llibertat. El llibre és, entre moltes altres coses que fan de bon llegir, una odissea-passeig on la literatura i el pes de l’oralitat hi tenen un paper destacat. A diferència de Posteguillo, on l’abundància de detalls et porta a una immersió absoluta vint segles enrere, Joan-Lluís Lluís considera que Junil no és una novel·la històrica perquè no té la voluntat de reconstituir un lloc, una època o uns personatges. “M’avorreix buscar com vestien els romans. ¿Menjaven cigrons o menjaven llenties? Mentre no mengin tomàquets o xocolata ja en tinc prou”. Són dues maneres d’abordar la novel·la històrica. Com també ho és fer una hagiografia de Juli Cèsar o, en canvi, fer un homenatge a Ovidi sense Ovidi, poeta amb un final de vida tràgic, al seu exili. Totes aquestes reflexions coincideixen, en el temps, amb les regates de Sanxenxo on ha aparegut el rei emèrit després de dos anys d’exili. Quan algú pensava que amagaria les seves vergonyes, i que tal vegada afloraria un sentiment de culpa, ni que fos acotat, el Borbó major ha tornat fatxenda, provocador i desafiant. El present somriu a la seva misèria moral. Espanya ja ha blanquejat els delictes del monarca. Ens queda el consol de pensar que la història el col·locarà al seu lloc.

Espies i espills

Paper galdós, aquest dijous, de Pedro Sánchez al Congrés. Potser no tenia cap més sortida que donar la cara, intentar posar vaselina a l’independentisme encetat, aguantar el xàfec de la triple dreta i pensar que tal dia farà un any. Però el cas de l’espionatge no passarà així com així. És massa gros, és radicalment il·legal i és descaradament antidemocràtic. Massa perquè l’Estat se’n surti de puntetes. A Catalunya encara estem sota els efectes de l’entrevista a l’excomissari Villarejo a TV3 –cap televisió espanyola ja no vol donar-li veu– on va admetre que “ho tornaria a fer” perquè per salvar la unitat d’Espanya tot s’hi val. La credibilitat d’aquell senyor disfressat de detectiu de còmic i amb tendència a la fabulació cotitza a la baixa, però les gravacions de les seves xerrades que hem escoltat per fascicles demostren que el podrimener és molt més gros del que mai ningú s’havia imaginat. La connivència entre el Partit Popular, el CNI i la justícia és, en nom dels interessos de l’Estat, una claveguera on la merda els ha engolit. I el PSOE? Ahir mateix, Pedro Sánchez va dir, amb paraules més suaus, allò que amb poca traça va explicitar la ministra Margarita Robles setmanes enrere. Si posàvem en risc la unitat de la pàtria, què havien de fer? Posant-nos al seu lloc, es podria arribar a entendre que els serveis secrets d’un estat, si veuen que tot se’ls en va en orris, aconsegueixin l’ordre judicial per punxar uns telèfons concrets. Però aquí s’ha espiat a l’engròs i, en molts casos, per perseguir ideologies o per saber l’estratègia dels rivals polítics. De forma il·legal, el govern de Pedro Sánchez podia sentir cadascuna de les converses del president Aragonès. Igualment, l’Estat va jugar amb les cartes marcades per impedir que Esquerra manés a l’Ajuntament de Barcelona. Tot aquest escàndol dels espies posa Espanya davant del mirall. I el que ha vist reflectit és l’antiga República Democràtica Alemanya.