1. La justícia ha tancat, en fals, el cas Pelicot. La sentència pels fets que es van produir a Mazan durant una dècada, i que han sacsejat les consciències del Primer Món, ha deixat un regust amarg. El Tribunal d’Avinyó ha condemnat Dominique Pelicot a 20 anys de presó per drogar i violar la seva dona. L’home, de 72 anys, un lampista jubilat, va escoltar el càstig sense moure ni una pestanya, estintolat sobre el seu bastó negre. El càstig és la màxima pena que es pot posar a França, però sembla molt mínima per al sentit comú. Els agreujants del modus operandi ho fan molt més que una violació continuada. El marit, que semblava exemplar fins que es va descobrir tot per la casualitat que el van enxampar filmant sota les faldilles de les dones en un supermercat, oferia el cos de la seva dona, adormida per submissió química, perquè altres homes la violessin. Ell ho gestionava per internet, ho mirava i ho enregistrava. Les proves, les filmacions de 92 violacions trobades a l’ordinador del criminal a la carpeta Abusos, han condemnat cinquanta homes més que havien violat Gisèle Pelicot en aquestes condicions. Tots han estat declarats culpables. Les condemnes per a tots ells, que van dels tres als quinze anys de presó, són molt poca pena per a tanta maldat.
2. Els pèrits psiquiàtrics que han intervingut en el judici asseguren no haver vist mai un cas com el Dominique Pelicot. Totes les metàfores utilitzades –"l’home de les dues cares", "un cervell amb dos discos durs"– semblen un intent de literaturitzar els delictes d’un home. Totes les explicacions de la seva defensa –una presumpta violació patida als nou anys li va provocar un trastorn emocional– sonen a justificacions que el Tribunal no ha tingut en compte. Totes les etiquetes que se li han posat –narcisista fràgil, egomaníac, voyeurista patològic– no expliquen la crueltat amb la qual va actuar aquest pare de família. El títol que en quedarà a l’entrada de la Viquipèdia –“el monstre de Mazan”– es queda molt curt. Però més enllà de Dominique, que diu que “morirà com un gos” a la presó, quina va ser la motivació dels altres cinquanta violadors?
3. He llegit i rellegit què en diuen els psiquiatres i els psicòlegs que han intervingut en el judici. Res no respon les preguntes que fan esgarrifar des que el cas es va fer públic. Quin és el plaer que un home pot trobar a penetrar una persona inconscient? Quin és el gust que es pot trobar a violar un cos inert? Alguns dels acusats, després de visionar les imatges, van dir “és el meu cos, però no el meu cervell”, o bé “el meu cervell es desconnecta i perdo la raó”. Violadors que no s’expliquen la seva pulsió irrefrenable. D’altres van argumentar que era una “violació involuntària”, perquè creien que participaven en una mena de joc familiar en què el Dominique s’excitava veient aquella escena. Continuo sense entendre-ho i la indignació creix exponencialment. El marit era un criminal, sí, de tant en tant n’hi ha un a la societat. I, al món, sabem que hi ha algun violador cada tants quilòmetres quadrats. Però cinquanta homes, a Mazan, una població de cinc mil persones, violant una dona sedada químicament, és el que converteix la humanitat en una barbàrie que va més enllà de l’imaginable. Mirem l’edat i les professions dels violadors. Entre els cinquanta condemnats hi ha des de nois de vint-i-sis anys fins a pensionistes més grans que la víctima. Hi ha infermers, periodistes, enginyers, jardiners, funcionaris de presons, un bomber, un regidor municipal... Sobre aquest calidoscopi social tan variat s’ha fet el retrat robot de Monsieur Tout le Monde. Un senyor qualsevol, sí. Aquest és el mal. Gràcies a la dignitat de Gisèle Pelicot, a la vida i en aquest judici, “la vergonya ha canviat de bàndol”. La cultura de la violació, tan arrelada, encara no.
