Una visió radicalment realista del clima
Presidenta de la Fundació Heinrich BöllSegons l'últim informe del Grup Intergovernamental d'Experts de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (IPCC, la principal autoritat científica del món pel que fa a l'escalfament global), evitar que la temperatura mundial pugi més d'1,5 °C per sobre dels nivells preindustrials és una meta assolible. Amb això, l'IPCC fa un pas en la direcció del "realisme radical" que nombrosos actors de la societat civil porten molt de temps propugnant.
L'IPCC no aposta per combatre l'escalfament global amb propostes de geoenginyeria com la captura massiva de diòxid de carboni atmosfèric a les profunditats de l'oceà o "atenuar el sol" dispersant aerosols a l'atmosfera. Aquestes solucions, en gran mesura teòriques, poden tenir conseqüències desastroses per a la gent i els ecosistemes. En comptes d'això, l'IPCC afirma que per aconseguir una reducció del 45% en l'emissió global de CO2 el 2030 i arribar a una emissió neta nul·la el 2050, hem de descarbonitzar l'economia global immediatament. Per aconseguir-ho serà necessari no només transformar l'activitat econòmica, sinó també confrontar una dinàmica de poder destructiva i les desigualtats socials. En aquest sentit, la Fundació Heinrich Böll acaba de publicar una antologia titulada 'Radical realism for climate justice' [Realisme radical per a la justícia climàtica], que presenta estratègies elaborades per moviments socials i organismes civils de tot el món per aconseguir aquest canvi.
És necessària una reducció urgent de la producció de combustibles fòssils guiada des de la política. Això implica frenar l'exploració i l'explotació de jaciments de petroli, carbó i gas. Però com assenyala el grup Oil Change International, no vol dir entrar en pànic i prendre mesures sobtades que impliquin la "detenció sobtada i dramàtica de la producció de combustibles fòssils, immobilització d'actius, danys a les economies i perjudicis als treballadors i a les comunitats que depenen del sector de l'energia".
En la construcció del nou sector de les energies renovables, hem d'evitar una reproducció dels sistemes que van impulsar la desigualtat i assentar una dinàmica de poder perjudicial en el sector dels combustibles fòssils i altres indústries. Això implica reemplaçar el model de producció d'energia basat en el mercat i centrat en els inversors amb un altre que tracti l'energia com un bé públic, orquestrant alhora un canvi cap a modes de possessió i gestió social dels subministraments d'energia.
Aquest model, basat en la sobirania energètica i l'autodeterminació, potenciaria una descarbonització més ràpida (entre altres raons, en disminuir la capacitat dels interessos arrelats per resistir-se al canvi).
Una altra transformació sistèmica que facilitaria grans reduccions de les emissions és la creació d'una economia circular sense residus, en la qual tot el que produïm i consumim torni de manera segura a la natura o sigui reciclat i reutilitzat. Prenguem per exemple la indústria tèxtil, que el 2015 va generar emissions de gasos d'efecte hivernacle per un total de 1.200 milions de tones d'equivalents de CO2. Aquest nivell altíssim (que supera el total d'emissió dels vols internacionals i el transport marítim) es deu a una cultura de "moda accelerada", basada en la producció de vestits extremadament barats amb l'expectativa d'una renovació constant de l'armari. Només reduint a la meitat la freqüència de renovació dels vestits, l'emissió total de gasos d'efecte hivernacle de la indústria es reduiria un 44%.
També hi ha mesures importants a prendre en relació amb l'ús de la terra. Com ha demostrat el moviment internacional La Via Campesina, les emissions del sistema industrial d'aliments equivalen a entre el 44% i el 57% del total mundial.
Segons La Via Campesina, un sistema de producció agroecològic camperol basat en la sobirania alimentària, l'agricultura de petita escala i l'agroecologia pot reduir a la meitat les emissions de carboni derivades de l'agricultura en el lapse d'unes poques dècades. És una estratègia comprovada: petits agricultors, camperols, pescadors, comunitats indígenes, treballadors rurals, dones i joves ja alimenten el 70% de la població mundial, usant només el 25% dels recursos agrícoles.
També cal restaurar els ecosistemes naturals que han estat destruïts. Els boscos i les torberes, en particular, tenen capacitat per capturar diversos centenars de gigatones de CO2 atmosfèric.
Segons un informe de la Climate, Land, Ambition and Rights Alliance, l'adopció de models basats en els ecosistemes per a l'ús de la terra i canvis agroecològics en els sistemes de producció i consum d'aliments (inclòs un enfortiment dels drets de propietat locals) pot aconseguir el 2050 una reducció d'emissions per valor de 13 gigatones d'equivalents de CO2 a l'any i una captura de gairebé 10 gigatones d'equivalents de CO2 a l'any. El resultat seria l'eliminació acumulada de 448 gigatones de CO2 el 2100 (unes deu vegades el nivell actual d'emissió global anual).
Evitar un augment de temperatures globals superior a 1,5 °C per sobre dels nivells preindustrials és la millor esperança que tenim de contenir els efectes d'una crisi climàtica nascuda d'injustícies històriques i de desigualtats arrelades. L'única manera d'aconseguir-ho és emprenent un canvi cap a un nou sistema socioeconòmic. Això implica abandonar l'obsessió en el creixement del PIB (que va contribuir a la proliferació de pautes dispendioses de producció i consum, i va generar desigualtat i injustícia econòmica i social) per adoptar, en canvi, un model basat en la idea de bé públic que realment ajudi a millorar la vida de la gent.
Demanar aquesta transformació no és "ingenu" ni "políticament inviable". És radicalment realista. De fet, és només així que podrem aconseguir justícia social i al mateix temps protegir el medi ambient d'un devastador canvi climàtic.
Copyright Project Syndicate
