Una resposta ambientalista al proteccionisme de Trump

Presidenta de la Fundació Heinrich BöllMentre el president Trump converteix la seva estratègia "els Estats Units primer" en aranzels a les importacions, i la Unió Europea es prepara per adoptar contramesures que acostaran l'economia global a una guerra comercial, ningú para atenció al desafiament real de les dues economies (i, de fet, del món sencer): canviar l'economia global, incloent-hi el comerç internacional, perquè finalment respecti els límits naturals del planeta.

L'agenda comercial de Trump deixa els progressistes en una posició paradoxal. Fa molts anys que denuncien que el sistema de comerç actual és alhora injust i ecològicament destructiu. Però davant del proteccionisme nacionalista de Trump, que porta ressons dels errors fatals dels anys 30, alguns se senten obligats a defensar el sistema actual.

Els defensors neoliberals de l'’statu quo’ ara veuen una oportunitat política per ficar els progressistes al mateix sac que Trump titllant-los de "proteccionistes" i denunciar les àmplies i justificades protestes de la societat civil contra tractats megaregionals com l'Acord Econòmic i Comercial Global (AECG), entre la UE i el Canadà, i l'Associació Transatlàntica de Comerç i Inversió (TTIP), entre la UE i els Estats Units.

Perquè el progressisme triomfi, els seus partidaris han de transcendir la defensa del sistema de comerç actual contra Trump i passar a l'ofensiva, cosa que implica pressionar per introduir reformes que busquin crear un ordre comercial internacional just, equitatiu i basat en regles. Si no ho fan, el nacionalisme econòmic a l'estil de Trump seguirà generant adhesions en bona part de la població, als Estats Units i altres països.

Per començar, mentre la UE debat mesures contra els aranzels nord-americans del 10% a l'alumini i del 25% a l'acer, convé no centrar-se exclusivament en les repercussions econòmiques de la disputa i tenir en compte també els aspectes ecològics dels materials implicats. Per exemple, la producció d'acer genera un 5% de les emissions mundials de CO2.

Això no és inevitable: l'acer es pot reemplaçar per materials alternatius menys contaminants, o es pot produir amb un nivell d'emissió molt més baix. Però aquestes alternatives no seran viables mentre es permeti a la indústria tradicional de l'acer continuar utilitzant l'atmosfera com a abocador gratuït per a les seves emissions de CO2. Economistes de tot l'espectre polític coincideixen que una de les claus per limitar les emissions de gasos d'efecte hivernacle és que generar-ne sigui tan car per a les empreses que les alternatives ecològiques es tornin més barates (i per tant competitives). Per això el Partit Verd alemany demana que la UE inclogui en el seu sistema d'intercanvi d'emissions un preu mínim a les emissions de CO2. L'estat de Califòrnia ja va incloure aquesta mesura en la seva política comercial; nosaltres volem, juntament amb França, portar la iniciativa a Europa.

Aquestes propostes han generat una intensa resistència. Molts sostenen que posar un alt preu a les emissions a Europa donaria als productors estrangers un avantatge competitiu al mercat de la UE, i afegeixen (seguint la mateixa lògica) que la producció se n'anirà cap a una altra banda i al final no s'haurà aconseguit cap millora mediambiental en general.

Malgrat els seus defectes, aquest argument va convèncer les autoritats europees. Però hi ha una solució òbvia: imposar a materials importats la producció dels quals és molt contaminant (com l'acer, el ciment i l'alumini) un gravamen en el moment d’entrar a la UE. Seria un pas important cap a un sistema comercial just i respectuós amb el clima. Seria equitatiu, perquè les normes ambientals s'aplicarien per igual a productes europeus i estrangers. I mentre es cobrés un gravamen equivalent als béns de producció local, aquest "impost fronterer d'ajust al carboni" no violaria les normes de l'Organització Mundial del Comerç.

Aquesta estratègia, que donaria als països compromesos amb la protecció del medi ambient una manera de contrarestar els que no ho estan, ajudaria a compatibilitzar millor el sistema de comerç internacional amb els imperatius ecològics. Una política de gravar les emissions de carboni a la frontera no és una forma de proteccionisme nacional estret de mires sinó una reacció necessària dels països decidits a salvaguardar el clima. Tampoc és una idea nova: tots els projectes de llei sobre el clima que van fracassar al Congrés dels Estats Units el 2009 incloïen un mecanisme similar.

En comptes de deixar-se arrossegar als jocs comercials destructius de Trump, la UE hauria d'introduir aquest impost d'ajust fronterer a les emissions de carboni per promoure un sistema respectuós amb el clima. El president francès Emmanuel Macron ja és un ferm defensor de la idea. Un grup d'investigadors que representen el MIT, l'Institut Alemany d'Afers Internacionals i de Seguretat i altres importants institucions ha elaborat un conjunt de propostes concretes sobre com es pot implementar aquest programa, una mesura amb la qual la UE transmetria un fort missatge a favor d'un sistema comercial més just i ecològic.

Una resposta d'aquesta naturalesa, que evidencia que la falta de compromís amb la protecció del clima no és gratuïta, pot promoure canvis en altres països, incloent-hi els EUA. Podria passar, per exemple, que el govern de Trump reconsiderés la seva retirada de l'acord del 2015 sobre el clima signat a París, en particular si els actors europeus es coordinen amb forces progressistes d'idees similars a, per exemple, Califòrnia o Nova York. Però fins i tot si no aconsegueix commoure Trump, un impost al CO2 pot dissuadir altres països que volguessin imitar-lo.

Amb aquesta resposta calibrada i progressista al maldestre proteccionisme de Trump, la UE consolidaria el seu paper pioner en la recerca d'un sistema comercial més just i sostenible. En fer-ho, no només ajudarà a protegir el medi ambient, del qual tots depenem, sinó que també reforçarà la seva influència internacional. Això, i no una guerra comercial, és el que el món necessita ara.