La Barbal

Maria Barbal, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Un premi, aquest any, discret com la premiada (a qui no conec, més enllà de quatre o cinc Sant Jordis) perquè vivim uns temps (presó, exili, pandèmia...) que no ens deixen espai per a l’alegria frívola. Barbal, que té 71 anys i acaba de guanyar el premi Pla amb l’obra Tàndem, és com Radiohead: ja poden fer meravelles, discos increïbles, com ara OK Computer, que el públic dirà que són els de Creep. La Barbal és la de Pedra de tartera, com la Sagan és la de Bon dia, tristesa.

La Barbal, com en Moncada, és una autora de paisatge, trobo. Ella, el Pallars; ell, Mequinensa. El tractament d’aquests paisatges (dic “paisatges”, podria dir “mons”) és el dels grans mestres. Un lloc estrany fa sentir estranys els que no hi pertanyen. Vull dir, amb això, que quan entres a Macondo sents que tu ets l’estrany. La sensació que pots tenir –salvant les distàncies– si mai, com jo, has assistit al rodatge d’una pel·li porno. Ets tu, vestit, qui se sent estrany.

La Barbal va començar a escriure amb un pecat. Llavors era pecat. Feia “literatura rural”. Això és una simplificació, esclar, però era una manera de contraposar-se a la “literatura urbana”. Els que han fet, més aviat, literatura rural i els que hem fet, més aviat, literatura urbana, potser ens hem emmirallat en els mateixos: els nord-americans del segle XX. La literatura rural era pecat, llavors. Una cosa menys lluminosa i universal que la literatura urbana. Això aquí, esclar. A Europa. ¿Que potser Faulkner, si ens posem així, no fa literatura rural? ¿Que potser Carver, si ens posem així, no fa costumisme?

Sempre m’ha agradat molt la Maria Barbal. Moltíssim. De cop, enmig d’una frase seva t’has d’aturar i dir: que senzill que sembla, que poc que n’és. Fa una cosa que pocs autors saben fer bé. Que els personatges joves tinguin ànima. La Barbal és molt bona. Desitjo que els lectors d’aquí la llegeixin amb l’atenció i veneració que posen en una Rodoreda. (Els de fora diria que ja ho fan).