Buscant imatges d’aquests darrers dies de l’any, em quedo amb una: la reiterada aparició de Benjamin Netanyahu a les pantalles, cada cop més fora de si, més retallat com si el seu cos estigués generant una caricatura tràgica de si mateix. Els ulls se li escapen de les òrbites i els braços s’obren i belluguen com si volguessin atrapar-ho tot. Una gesticulació cada cop més expressiva de la pèrdua de la noció de límits, per part d’un home que creu que l’agressivitat bèl·lica el legitima. És una expressió encarnada del comportament totalitari. I, tanmateix, qui li podria parar els peus no ho fa. I les societats no reaccionen.
És una dinàmica que confirma un factor de banalització del mal molt propi de la societat de la imatge. Sempre s’ha dit que la televisió és un medi tou, i que la repetició de l’horror té un efecte normalitzador, com si la reiterada exposició de cossos destrossats, persones desesperades i runes d'habitatges i hospitals, per acumulació, acabés formant part del paisatge. En l'actual societat d’acceleració, multiplicació i propagació instantània d’imatges, semblaria com si unes tapessin les altres abans de prendre’n consciència. I amb aquesta carta juguen els poders, sabent que deixar de ser el centre d’atenció és qüestió de paciència. Ben poc ha tardat la crisi d’Israel a tapar la guerra d’Ucraïna. I Putin ha corregut a aprofitar-ho per recuperar perfil i poder de negociació.
Tot va molt més junt en la societat digital. I l’acceleració, que canvia les agendes cada dia, contribueix a desdibuixar completament el mapa de la realitat. El que es veu i el que no es veu. I la lluita entre poders per fer veure i per fer oblidar. Ara que els focus estan encara sobre Israel, ens hauríem de fer aquesta pregunta: a quants llocs del món hi ha ara mateix guerres i matances perfectament oblidades, desaparegudes de l’agència global?
Anem cap a un món –ho vèiem, dimecres passat, en la presentació de l’Anuari del CIDOB– que avança de manera accelerada, emmarcat per la crisi ecològica, la destrucció del planeta, el desgast de les democràcies, l’evolució cap a l’autoritarisme postdemocràtic, i una progressió exponencial de la ciència i la tecnologia que genera inquietud sobre la mateixa condició humana. Com podem desconfinar el futur, pensar en aquesta nova realitat que es va construint, si no som capaços d’assumir que els crims de Hamàs i la criminal resposta jueva no haurien de trobar cap complicitat?
