S’ha escrit molt, ja, del cas Pelicot, el d’aquest marit, pare i avi en aparença amant de la seva família que està sent jutjat per haver disposat, durant deu anys, del cos de la seva dona inconscient per oferir-lo a violadors desconeguts. S’ha qualificat Dominique Pelicot d’“enigma”, de “delinqüent execrable”, de “monstre”, d’exemple paradigmàtic de la “masculinitat tòxica”... Ell mateix ha admès la seva culpabilitat, tot i trobar raons que li semblen explicar els seus actes i, en part, doncs, pal·liar-ne la gravetat. Fent seva de manera esfereïdora la cèlebre frase de Simone de Beauvoir, ha dit que “no es neix pervers, sinó que s’arriba a ser-ho”. Com intenta demostrar la seva defensa i les d’altres acusats en el mateix judici, diu que va patir maltractament i abusos durant la seva infància, que allò que el movia era una “addicció”, que no odiava la seva dona sinó que l’“estimava malament” o que ella el deixava sol amb una certa freqüència per visitar els seus nets a París, entre altres excuses més o menys elaborades que anirem sentint a mesura que avanci el judici. Com es fa sovint en aquests casos (només cal veure el tractament que certs mitjans donen ara mateix a un futbolista condemnat per violació que necessita “oblidar” el tràngol de la presó i el judici fent vacances de luxe amb la seva dona), els acusats es presenten com a víctimes, sigui del seu propi entorn, de la premsa, de les xarxes socials o del “sistema”.
El que resulta clar –i dolorós– és que els més de cinquanta homes acusats s’assimilen al que en francès es diu monsieur tout-le-monde, és a dir, els nostres veïns, amics, col·legues, pares, marits, germans, fills... Això no vol dir, evidentment, que tots els homes siguin capaços –o simplement en tinguin ganes– de fer el que van fer aquests homes en particular, però sí que la gran majoria se situa passivament en la “zona grisa” del privilegi masculí i, per tant, contribueix sense voler-ho a perpetuar la situació injusta –i no menys dramàtica per secular– que pateixen les dones i totes les víctimes d’agressions per raons de gènere o de sexualitat.
Aquest consentiment tàcit i sovint inconscient a l’statu quo és el que permet la naturalització de la “cultura de la violació”. Aquesta expressió, sovint denigrada, significa bàsicament que la violació, l’agressió sexual o el consum de pornografia violenta no respon a raons “naturals”, fruit d’una sexualitat masculina irrefrenable, d’una infància martiritzada o d’una mala socialització, sinó que forma part d’un contínuum, el del masclisme quotidià o banal.
Hannah Arendt va crear l’expressió de la “banalitat del mal” per referir-se a les persones que van contribuir al genocidi nazi, no per convenciment ideològic ni per una por insuperable a les represàlies si s’hi negaven, sinó simplement per una manca de reflexió sobre les conseqüències nefastes de les seves accions quotidianes, en una oficina o una fàbrica, per exemple. Tal com explica molt bé l’especialista en Arendt Fina Birulés, el mal es pot cometre en absència d’intenció maligna, quan s’accepta ser una peça d’un engranatge que resulta en un assassinat massiu, en el cas del nazisme. Extrapolant aquesta idea arendtiana, podríem dir que Pelicot i la resta d’acusats són “buròcrates” de la violació, homes “normals” que han comès actes monstruosos sense la intenció de fer el mal. Així, algunes de les defenses han encunyat el terme esgarrifós de “violació involuntària”.
Aplicar la noció de la banalitat del mal al cas Pelicot té el risc d’augmentar els malentesos i les polèmiques que han envoltat sempre aquesta expressió, que en cap cas representa banalitzar l’agressió o la violència –i ja no diguem la xoà–, en el sentit de reduir-ne la gravetat. Un altre inconvenient d’aquesta aproximació és que la banalitat del mal s’aplica generalment a crims polítics com el genocidi. Tanmateix, podríem afirmar que l’afer Pelicot és polític i no només d’ordre privat, perquè reflecteix una xacra transversal i fins i tot universal que no combatem amb prou èxit, ja que es perpetua malgrat les lleis igualitàries i feministes que s’han anat imposant en molts països del món.
Un altre retret que es podria fer a aquesta interpretació és que sembla fer d’una excepció la regla, i que no tots els homes tenen una “masculinitat tòxica” ni són violadors en potència, la qual cosa és ben certa. Ara bé, què poden fer aquests “bons” homes per sortir de la “zona grisa” del privilegi, tal com demanava l’actor Vincent Lindon a les feministes fa uns mesos? Potser un començament el trobareu al manifest signat per dos-cents homes francesos que va publicar el diari Libération dissabte passat. Titulat Full de ruta contra la dominació masculina, dona una sèrie de suggeriments modestos per fer ni que sigui una petita passa en aquest camí. Tant de bo no es quedés en paper mullat, perquè això s’ha de canviar i és urgent.
