Recentment, Carles Boix ha publicat a les pàgines de l'ARA un article en el qual, entre altres qüestions, aborda la figura de Jaume Balmes. Conèixer, recuperar i repensar Balmes és un saludable exercici d'introspecció que ens posa al davant de les nostres pròpies limitacions i contradiccions. Alhora, Balmes ens ensenya que els catalans no hem estat el que som en el present, malgrat que hagi existit una línia de continuïtat en la identitat catalana. Aquest és un dels objectius de Boix en la glossa que fa de Balmes.
Tanmateix, Boix ens afirma que tota figura històrica no acaba de dir mai la veritat i que és per aquest motiu que podem esmenar el que ha dit o escrit per tal de trobar el missatge vertader. Si això fos totalment cert, la història intel·lectual o de les idees no podria existir. La història intel·lectual se centra en l'anàlisi del pensament d'un autor que es pot resseguir a partir del que ha escrit i dit. Així, sabem què pensa Balmes pel que va escriure i dir. I després ho validem amb el que va fer. S'ha de dir que, pel que Balmes va escriure, dir i fer, es pot afirmar que va ser un nacionalista o patriota espanyol. Com bé anota Boix, això no vol dir ni de bon tros jacobí o absolutista. A més, Balmes va ser un influent filòsof i historiador. És en aquesta faceta d'historiador en què es pot afirmar amb força i contundència que Balmes fou espanyolista pel fet que creia i participava en la construcció d'un projecte nacional espanyol. Balmes, com tota la seva generació, va inserir la identitat catalana dins aquest projecte nacional espanyol. Potser va ser per càlcul polític o interès, però aquesta és la realitat que es desprèn de l'obra política i històrica del sacerdot vigatà.
Dit això, l'Espanya que Balmes imaginà no es bastia ni sobre Castella, ni sota el patró de la unitat uniformitzant. I és que Balmes no era un liberal vuitcentista a la castellana, era un catòlic. Això ofereix tota una nova manera de pensar la nació espanyola en la qual creia Balmes. El projecte de Balmes per a Espanya incloïa una identitat catalana i una Catalunya forta, una Catalunya líder d'aquest projecte nacional que volia ser Espanya. Breument, Catalunya era la millor manera de ser espanyol, la millor part de la nació. És per això que la identitat catalana era superior a la castellana. Aquesta idea es repetí a bastament en els homes del primer Romanticisme català i posteriorment en la Renaixença floralesca. Aquest va ser el projecte català per a Espanya. Fou un projecte que fracassà. Espanya era la nació i per a Catalunya reservaven una nomenclatura diversa i erràtica: província, regió, terra, pàtria.
I, arribats a aquest punt, és quan dic que tot això que acabo d'explicar no és gens important. L'anàlisi que he presentat només és fruit d'una lectura espanyola i catalana de Balmes, que és inserit en debats locals. I actualment tan local és un debat espanyol com un debat català. El Balmes de debò va ser el primer gran teòric del nacionalisme catòlic a nivell europeu. He dedicat un estudi als orígens teòrics del nacionalisme catòlic a l'Europa del XIX que sortirà publicat aquesta tardor als Estats Units. Hi presento la faceta desconeguda d'un Balmes que es mou per Europa, que és conegut, traduït, llegit, discutit, reproduït i que és profundament influent en el seu pensament nacionalista pioner, fins al punt d'arribar a la Santa Seu i al papa Pius IX. Tant se val si Balmes es va dedicar a construir un nacionalisme espanyol. Ho podria haver fet per al català. Per generació, mentalitat i interessos no li tocava. Ens hauria agradat que ho fes. El que importa de Balmes és que fou, simplement, nacionalista. Això podria no tenir cap rellevància si no fos per la seva condició de sacerdot i filòsof catòlic, doctrinalment ortodox i alhora d'esperit obert. En aquell decenni del 1840, els pensadors catòlics cercaven el camí catòlic en la nació. Balmes el trobà.
Així, el Balmes nacionalista sense adjectius pensà i teoritzà en les seves obres la idea de nació. D'aquí, saltà a definir com eren i havien de ser el nacionalisme italià, francès, alemany, anglès, irlandès, polonès, rus i fins i tot el dels Estats Units. Per afinitat, se centrà en les nacions llatines. Caracteritzà el que ell considerava que era l'autèntic esperit nacional, això és, construït sobre la religió catòlica i els trets fonamentals que la constituïen. Al final, el nacionalisme de Balmes superà totes les fronteres, Catalunya i Espanya incloses.