'La ballena' és una pel·lícula cruel amb l'obesitat

Una espera amb totes les forces que La ballena (The whale), l'última pel·lícula de Darren Aronofsky, la vagi a veure un públic que tingui l'alfabetització cultural necessària, l'empatia, per veure la història i reconèixer que la representació a la gran pantalla de l’obesitat no s'assembla gaire a les experiències de la gent grassa. És una ficció gratuïta.

La pel·lícula ens hauria de demanar que vegem el Charlie, el protagonista interpretat per Brendan Fraser, com a persona, que entenguem el seu dolor i plorem amb ell, i que esperem que refaci la seva vida. Però no és així com està rodada. La major part dels espectadors veuran l'espectacle d'un home de 250 quilos incapaç de cuidar-se, que plora la pèrdua de la seva parella, que es va suïcidar, i que també té ganes de morir-se i utilitza el menjar com a mitjà per aconseguir-ho. El menyspreu que semblen tenir els cineastes pel seu protagonista és constant, ineludible. És indignant tenir tot aquest talent a la pantalla i tots aquests creadors guardonats darrere de la càmera treballant per fer una pel·lícula inhumana sobre un ésser humà. Quin sentit té, tot plegat?

Durant les gairebé dues hores que dura, La ballena és emocionalment devastadora. El dolor i la incapacitat del Charlie per trobar les ganes de viure són absolutament demolidors. Les circumstàncies materials de la seva vida –és professor d’escriptura online, s’amaga dels seus alumnes tenint sempre la càmera apagada, aguanta la comprensible fúria de la seva filla adolescent, que simplement vol saber per què la va abandonar, esquiva la preocupació del seu millor amic– són aclaparadores i implacables, manipuladores i lamentables. Suposo que aquest és l’objectiu.

No sabia gairebé res de la pel·lícula, només que anava d'un home obès que buscava algun tipus de redempció i que la protagonitzava Brendan Fraser, un dels meus actors preferits. Tot i que portava pròtesis per interpretar el paper, una pràctica de Hollywood que trobo repugnant, estava disposada a donar-li una oportunitat a la pel·lícula.

Els membres del petit repartiment se’n surten prou bé amb el material que se'ls dona. El Charlie està aïllat i passant comptes amb els seus errors mentre mor d'insuficiència cardíaca. No és una pel·lícula subtil. En els seus últims dies, intenta reconciliar-se amb la seva irreverent filla. L’atén la germana de la seva parella difunta, i un missioner despistat que es cola en els seus últims dies li interromp la monotonia.

Fraser aporta patetisme al paper, tot i que m'agradaria que se li donés un material més bo, més digne del seu talent. La seva actuació el converteix en un gran aspirant a tots els premis importants, i és una llàstima, no perquè no se’ls mereixi, sinó perquè el que també s'està premiant és el retrat degradant d'un home obès. Ens recordaran que valent que és Fraser per assumir un paper com aquest, per portar pròtesis per fer d’obès, per estar disposat a encarnar els pitjors malsons de tanta gent. A Hollywood li encanta recompensar els actors que s'atreveixen a assumir papers que els obliguen a abandonar l’aparença que els va fer triomfar.

Diuen que La ballena explica la seva història amb cura i gràcia, però és just el contrari. A l'escena inicial, costa entendre què està passant fins que te n’adones: el Charlie, suat i sense alè, es masturba mirant porno. No està clar què arribarà primer: l'orgasme o la mort. El problema no és que vegem el Charlie com el veiem, sinó que els creadors no poden amagar el seu menyspreu cada vegada que el Charlie intenta satisfer un impuls humà.

Hi ha moltes altres decisions creatives innecessàries. En una escena, el Charlie, en un atac de dolor emocional, engoleix tot el menjar que troba, començant per una pizza greixosa. Al cap de poc, té la cara tacada de greix i obre la nevera desesperadament buscant alguna cosa que ompli el buit de dolor del qual no pot escapar. Hi ha una altra escena en què es menja un poal de pollastre fregit. I després hi ha el seu armari: roba que sembla una tenda de campanya, perpètuament amarada de suor. El caminador sense el qual no pot moure's, sempre al seu costat. La manera com s'explica La ballena reflecteix una falta d'imaginació profunda i patètica. En diversos moments, tant la meva dona com jo vam voler sortir de la projecció, però no volíem semblar grolleres o massa sensibles.

Les històries tenen un impacte. Contribueixen a com percebem les coses. I la manera com aquesta pel·lícula tracta l’obesitat del Charlie és flagrant: explotadora i de vegades cruel. No estic segura de si és la incomoditat el que em fa sentir així, o si la representació del Charlie em toca massa de prop. No soc capaç de posar-hi cap tipus de distància intel·lectual. Aportem qui som a l'art que consumim.

Vaig plorar durant la major part de la pel·lícula, i vaig sentir plorar més gent, encara que sospito que ploràvem per motius diferents. Va ser dolorós ser testimoni de la desaparició del Charlie, de com se'l retrata, de com són de descuidats el guió i la direcció. És evident que Hunter i Aronofsky consideren que l’obesitat és el pitjor fracàs humà, una cosa menyspreable, que cal evitar costi el que costi.

En una tertúlia després de la projecció, Aronofsky, el director, va dir orgullós que la història del Charlie s'havia explicat amb empatia. Jo estava desconcertada perquè el que es transmetia a la pantalla no era un relat empàtic. Mentre mirava al voltant, em va sorprendre el fet que només hi hagués quatre persones grasses entre el públic i cap a l'escenari.

La ballena exemplifica la línia borrosa entre la llicència creativa i el dany cultural. Els creadors són lliures d'explicar les històries que vulguin de la manera que vulguin. Però hi ha conseqüències. Una pel·lícula com aquesta no farà més que reforçar la manera deshumanitzadora en què molta gent entén l’obesitat.

En la majoria dels casos, tenir una reacció tan visceral a una pel·lícula seria un senyal de bona realització. En espais de profund malestar poden sorgir coses productives. Però hi ha una diferència entre la incomoditat i la devastació.

La ballena, al cap i a la fi, no és la pel·lícula seriosa que desesperadament vol ser. És una representació de Carnaval. Vine a mirar el monstre, diu la pel·lícula.

Copyright The New York Times